algo de nubes
  • Màx: 31°
  • Mín: 19°
29°

Feixisme: mai més!

Som a tocar un altre 18 de Juliol, i la pedra de la Feixina segueix en peu. La lluita contra el feixisme no té descans, i la banalització del feixisme hauria de ser perseguida a toc de codi penal, o, almenys, de codi de decència col·lectiva. Però tenim un problema: la mentida i el revisionisme de la història forma part de bona part de l'influent establishment de la Transició, de l'anomenat "règim del 78".

No pot haver-hi equidistàncies. No va ser l'inici de cap guerra de "dos bàndols enfrontats", com pot llegir-se, per exemple, a la Viquipèdia. El 18 de juliol de 1936 va ser el dia en què, més o menys, es va consolidar militarment el cop d'estat que s'havia iniciat el dia anterior a Melilla. Un alçament contra el govern de la Segona República que, amb errors i encerts com tota obra humana, era el govern democràticament legal i legítim. Tot seguit, i com a conseqüència del cop militar, sí que va haver-hi una guerra, i, per part dels vencedors, una cruel i sanguinària postguerra.

Ve al cas un article que l'amic Pep Vílchez va escriure en 2007  en el qual sosté que "un dels mites centrals construïts pels vencedors de la Guerra Civil va ser vincular la data inicial del cop militar a un pretès "alçament nacional". Res més lluny de la realitat. Van ser les capes populars, amb el suport de militars i forces de seguretat lleials al govern republicà legalment establert, les que van fer fracassar el cop. Així va succeir, entre altres capitals, a Madrid i Barcelona, i ciutats com Saragossa o Sevilla només van ser dominades pels rebels per mitjà de l'engany". Vílchez acaba el citat article afirmant que "les forces franquistes, durant tota la contesa, van comptar amb el continu i fluid suport d'un cos militar d'elit, com era l'alemanya Legió Còndor, i una ingent massa de soldats italians, que van conformar el Cos de Tropes Voluntàries, material bèl·lic, i ajuda política i estratègica aportada per l'Alemanya nacionalsocialista d'Adolf Hitler i la Itàlia feixista de Benito Mussolini, que van proporcionar a les forces insurgents i a les tropes regulars africanes un determinant suport que va possibilitar la victòria dels rebels que va obrir les portes a quaranta anys de dictadura personal del general Franco". S’escau, doncs, que, com cada dia, però especialment com cada 18 de juliol: Feixisme: mai més!

Feixisme: mai més!, però el monòlit de la Feixina segueix en peu. Sembla que hi ha bones notícies (que la Comissió de Patrimoni del Consell de Mallorca hagi rebutjat declarar el monument feixista Bé Catalogat, sens dubte, ho és una bona notícia). Però jo, fins que no ho vegi caure, ja no em crec res de res. En qualsevol cas, el debat entorn d'aquest assumpte ha posat de manifest -si és que hi havia algun dubte- que "la transformació del Franquisme en un sistema democràtic es va fer sense qüestionar els abusos del règim anterior, sense sotmetre'l a judici, com sí que ha passat amb altres règims dictatorials abans i després" (Marta Rovira Martínez. La Transició franquista. Un exercici d'apropiació de la història. Pòrtic. 2014). És a dir, si a hores d'ara encara hem de discutir sobre memòria, veritat i reparació de les víctimes de la repressió franquista és conseqüència de la mentida sobre el caràcter modèlic d’ una Transició en la qual es va fer el que es va poder, però que veritablement va ser bastant inmodèlica.

Tanmateix, que un altre 18 de juliol tinguem la pedra de la Feixina en peu  palesa que una part d'aquesta societat, no només banalitza el feixisme, sinó que ha banalitzat i banalitza el mal. El mal, almenys, de l'absència d'empatia amb les víctimes del franquisme! Que ho facin els hereus del franquisme (PP i Cs), alguns dels quals fins i tot es resisteixen a anomenar feixista a la dictadura de Franco, i, amb prou feines, balbotegen l'adjectiu "autoritari" per referir-se a ell, entra dintre de "l ‘anormalitat del règim del 78".

Allò que no té consol és que la gent d'ARCA, i alguns/es "centristes" (PI) i progressistes despistats que dificulten que a Palma es faci, d'una punyetera vegada, un acte d'empatia amb les víctimes del franquisme, amb una operació d'embelliment de la ciutat i sense malmenar ni una gota de patrimoni. Si, per casualitat, aquesta gent estigués d'acord amb Xavier Antich quan afirma que "no busquem només informació: busquem sentit", potser el sentit el trobarien en el llibre "Eichmann a Jerusalem: Un informe sobre la banalitat del mal" de la gran Hannah Arendt.

Curt i ras: El crit de "Sa Feixina SÍ que Tomba" ha esdevingut en part de l'universal "Feixisme: mai més!"

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Encara és prest, fa 6 dies

Abans de poder dir "feixisme mai més!" ens haurem de lliberar del feixisme actual, present en molts d'actes com aquests dels defensors del monument de Sa Feixina. Quan el tinguem tomat i llevades les runes, i posats a retxa els feixistes admiradors d'En Franco, podrem dir "feixisme mai més"; Ara és un poc prest per dir-ho.

Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris