algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
13°

Un llibre independentista?

Dijous passat es va dur a terme, a la llibreria Mediterrània, la presentació del llibre del politòleg, lletrat i professor de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Costa titulat O secessió o secessió. La paradoxa espanyola davant l’independentisme. La presentació va anar a càrrec d’en Gerard Quintana, un cantant i músic prou conegut entre nosaltres, jordier d’adopció i gironí d’origen. En qualsevol cas, com pertoca a aquestes coordenades, un català universalista, o un membre del gènere humà preocupat pel seu país i pel planeta.

Al llibre esmentat, en Josep Costa hi realitza un compendi del que ha anat recollint al llarg dels anys al voltant de les teories sobre la secessió política, i l’amaneix amb les seues reflexions sobre el procés sobiranista que s’està vivint a Catalunya, sobre la viabilitat o no d’un projecte plural d’Espanya i sobre les virtuals possibilitats que la nació catalana pugui encaixar dins aquest projecte. El llibre apareix en una acurada edició d’Acontravent, l’editorial que dirigeix amb pipella i encert en Quim Torra.

Com encertadament va apuntar en Quintana en la presentació, l’autor no pren partit per cap opció política, sinó que mostra un ventall de possibilitats, a partir d’allò que s’ha teoritzat a diverses parts del món al voltant de la secessió política. I en fa una aplicació als casos d’Espanya i Catalunya, tot relacionant-los al que s’ha esdevingut a d’altres llocs del planeta. De fet, el politòleg eivissenc duu ja una llarga trajectòria d’anàlisi de la qüestió de la secessió política des d’una perspectiva estrictament científica. Record llargues converses amb ell sobre la qüestió, quan la seua anàlisi es trobava encara en els inicis, en la seua etapa de formació entre Standford, als Estats Units, i la Queen University, al Canadà.

Em va sorprendre que es presentàs el llibre com “un llibre independentista”, quan, a través de les pàgines del llibre, no he tobat ni el més mínim indici de la posició política de l’autor. O volem dir que si un llibre tracta sobre la qüestió de la secessió i diu alguna cosa més del que prescriu la sacrosanta constitució espanyola ja es tracta d’un “llibre independentista”? Sobre aquesta qüestió, cada dia més, abunden les anècdotes sucoses, que demostren per què les relacions entre Catalunya i Espanya han arribat a ser el que són ara mateix.

Costa apunta que la dinàmica dels estats, de manera generalitzada, va cap a intentar fer-se tan homogenis com sigui possible. Això no resulta problemàtic en els estats uninacionals, però ho és en els plurinacionals. I s’ha de remarcar que un estat és plurinacional no perquè ho decideixin les lleis establertes (que poden dir tot el contrari), sinó perquè així ho sent (almanco) una part de la població. Particularment, m’he trobat més d’una vegada en el trànsit d’haver d’explicar a persones de cultura mitjana o fins i tot mitjana alta per què la relació de Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears amb Espanya no és la mateix que hi pugui haver entre Andalusia, Extremadura o Castella i la mateixa Espanya. Si no s’entén això, és possible que el llibre que comentam es faci una mica difícil de seguir. I, sobretot, que no s’entengui res del que en diuen els tractadistes americans, anglesos o canadencs sobre la mateixa qüestió.

Entre les conclusions a què s’arriba a l’assaig esmentat, en podem destacar una que trob especialment significativa: durant aquests darrers anys, el govern d’Espanya ha anat fent tots els passos de manual que, eventualment, poden justificar un procés secessionista a la nostra part del món. Hauria estat facilíssim, per part del govern espanyol, de curtcircuitar el procés independentista de Catalunya, amb mesures tan senzilles com ara dotar-la d’un concert econòmic, establir una relació bilateral Catalunya-Espanya, donar llum verda a un comitè olímpic català o a seleccions nacionals pròpies, establir una oficialitat preferent per a la llengua catalana, obligar a tots els funcionaris espanyols establerts a Catalunya (militars i jutges inclosos) a haver de tenir, com a mínim, el Certificat C de català (seguint l’exemple de Bèlgica i els flamencs)… Amb unes mesures tan senzilles i tan elementals com aquestes, la secessió seria molt més difícil. Però, amb la política duta a terme des de l’Estat, pràcticament tots els arguments que justifiquen la secessió, a nivell internacional, van donant positiu.

Fa uns dies es publicava una notícia que il·lustra molt bé les ulleres de batre que porten els dirigents espanyols en relació al procés català: deia que la immensa majoria dels europeus consideren que la independència de Catalunya seria bona per als catalans i dolenta per a Espanya. Només una part important de l’opinió pública espanyola opina el contrari. Però m’imagín que deuen pensar que els que van errats d’osques són els altres. Com el conductor de l’acudit…

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Sven, fa 5 mesos

No existe tal cosa como unos países catalanes. Cataluña tampoco es milenaria ni una nación, es un condado nada mas y lleva la bandera aragonesa.

Valoración:0menosmas
Per escarda- penyes, fa 6 mesos

Tenc una cama mallorquina i un altra catalana, de tres germans l'ùnic que era catalanista, o sigui, catalá de Mallorca, no indepe.. peró a partir de 2.010, Espanya, poc a poc me va anar convertint, moldetjant cap a l'independentisme, i no va ser Catalunya que ho va fer, va ser Espanya, i mols "espanyols" en la manera de ser i de actuar cap a la cultura i la llengüa i aixó va en lo que tu dius Bernat, ells enlloc d'atreura se fan rebutjar, i cada dia aumenta.
Salut i república, cada cop més aprop.

Valoración:1menosmas
Per Joan Miró Font, fa 6 mesos

Salvant ses distàncies, Espanya du una política a la turca i totes aquelles veus que des de s'anàlisi objectiva des fets puguin evidenciar es joc brut que s'estat fa servir són considerades de s'enemic

Valoración:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris