algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
13°

Camil Casanovas, el primer pallasso d’hospital

Al nostre món hi ha una quantitat de persones cada cop més gran que fan feines que són totalment prescindibles. Ho explica Rutger Bregman al seu llibre Utopia per a realistes. Si tota aquesta gent deixàs de treballar, el món no seria ni més pobre, ni més lleig, ni pitjor: Inversors de borsa, advocats, publicistes, són només petits exemples de professions que no generen cap tipus de riquesa, que simplement agafen aquesta riquesa i la mouen d’un lloc a un altre sense que aquesta activitat generi cap tipus de valor afegit.

Per explicar la seva tesi, l’autor d’aquest llibre que no me cansaré de recomanar explica les conseqüències de dues vagues que van tenir conseqüències ben diferents: la dels treballadors de la neteja de la ciutat de Nova York, al febrer de 1968 i la vaga dels empleats del Banc d’Irlanda del maig de 1970. Mentre que la primera va deixar la ciutat sumida en el caos més absolut, la segona no va tenir cap repercussió en la vida dels irlandesos i gairebé va passar inadvertida. Una prova, explica Bregman, de com determinats treballs afecten de manera contundent la vida de la ciutadania mentre que n’hi ha d’altres que són innocus i prescindibles.

I, curiosament, sorprèn que, com més necessària és una feina, més mal pagada està. Si atenem al benefici que aporten a la qualitat de vida dels usuaris, els operaris de la neteja municipal haurien de cobrar deu vegades més que els publicistes o els brokers de Wall Street. El valor que representa la seva activitat per al conjunt de la societat els fa imprescindibles. Tanmateix, és una paradoxa de la nostra civilització, justament, que paguem salaris estratosfèrics per feines que no aporten cap valor.

Hi ha una llarga llista de feines que no sabem valorar pel que representen en quant a benefici general. Els netejadors en són un exemple. Un altre són les cuidadores – en femení, perquè la pràctica totalitat són dones. Un altre són els pallassos d’hospital.

Camil Casanovas és un pallasso amb una trajectòria professional de més de quaranta anys a les seves esquenes. Noms que formen part de la memòria col·lectiva de molts que ja no són infants – Germans Mémoli, Mallorclown – estan associats a la figura d’en Camil. Pioner com ningú, en Camil va ser el primer pallasso d’hospital de tot l’Estat espanyol. Va fundar La Sonrisa Médica, l’any 1994, juntament amb Marta Prats, Enric de las Heras i Miquel Borràs. Va ser la primera entitat d’aquest estil d’Espanya i va ser declarada d’utilitat pública pel Ministerio del Interior el 2004. Guardons com el Nas d’Or de PayaSOSpital  o el Nas d'Honor de La Sonrisa Médica són justs premis simbòlics a la tasca den Camil, el Milu.

No estic segur si qualsevol de nosaltres podria fer de broker a Wall Street, però sí estic segur que molt pocs podrien fer de pallasso, i molt manco a un hospital. Aquests professionals assumeixen una preparació professional i personal – emocional – que no està a l’abast de qualsevol. I no ho fan pensant en que es faran rics exercint la seva professió.

La societat occidental començarà a ser un lloc agradable per viure el dia que sapiguem reconèixer el treball que fan els pallassos d’hospital, ben igual que els serveis de neteja. Tan necessaris ens són uns com altres: Mentre uns netegen i tenen cura que els carrers facin goig, els altres netegen les tristors i tenen cura del somriure gent, aquest bé tan preuat. I per ‘reconeixement’ no vull dir dos copets a sobre l’espatlla, sinó un salari digne d’un heroi, que és justament el que són el meu amic Milu i tots els seus col·legues nassarruts.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Erik, fa 6 mesos

Pens que els pallassos d'hospital haurien de formar part de l'equip dels hospitals i dependre de la conselleria de salut, i no de donatius, pel propi fet de la importància de la seva labor terapèutica.

Valoración:2menosmas
Per Emili Feliu, fa 6 mesos

Amb la vostra tasca contribuïu a la humanització dels processos hospitalaris i a la prevalença de les persones per sobre de la malaltia mentre duri aquest procés. Avui en dia moltes persones viuen la seva malaltia amb molta solitud i molts nins i nines que necessiten omplir les hores a través del riure. I vosaltres persones com tu CAMIL CASANOVAS sou com un eina fonamental per poder fer front a les situacions adverses que es viuen al voltant de la malaltia. El riure ajuda a canalitzar la tensió, la por i l’ansietat que segur que es pateixen davant d’aquesta situació.
Com ja han dit els altres usuaris Felicitats i molta Sort per continuar fent riure a qui tant ho necessita.

Valoración:1menosmas
Per Diana G. Fornell, fa 6 mesos

Felicitats Camil per fer de la teva professió la felicitat dels malalts. Tant de bo tots els treballadors cada un en el seu ram fossin igual d'útils.
Visca!!! Pels pallassos d'hospital

Valoración:2menosmas
Per Luna Barceló, fa 6 mesos

Enhorabona a n'en Camil per la seva tasca. I dir que si és cert que avui les tecnologies llevan molts llocs de feina, el que també és cert és que cada cop necessitem més persones, persones com ara el pallassos d'hospital, com una dependenta educada que t'ajuda a triar i no t'enganya, com un treballador de banca que t'ha aconsella un producte bo per fer un estalvi, un funcionari que et somriu i saps que part dels teus impots són part també de que ell tingui feina i així un llarg llistat de necessitat de contacte.
També tenim l'altra cara de la moneda persones sense escrúpols, corruptes, prevaricadors que no tenen en compte a persones amb sensibilitat, ja que ells no en tenen i s'aprofiten de les bones persones.
Torno a repetir ENHORABONA A CAMIL per ser el primer i també als que li van darrera.
Que cobra un pallasso d'hospital???? La seva feina és molt important i no dubtem que en algunes ocasions també deu ser molt dura.

Valoración:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris