algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 16°
16°

Les nines segrestades van tornant...

Aquests dies ho hem vist a les notícies. El 14 d’abril del 2014 Boko Haram va segrestar 276 nines d’una escola de Chibok al nord de Nigèria. Han passat tres anys. En fa un, n’alliberà un grup. Ara un altre molt més nombrós, unes 82.

La notícia no ha ocupat molt d’espai als nostres mitjans... Sobretot han destacat que algunes han manifestat la síndrome d’Estocolm, això és, s’han identificat amb els segrestadors, amb la vida que han dut durant aquests anys. Nines de 12 a 15 anys traslladades a un altre lloc, lluny de les seves famílies, obligades a ser esposes dels seus segrestadors. Ara, diuen, algunes no han volgut tornar a ca seva. Han acceptat la vida que els han obligat a dur.

Per una banda escarrufa pensar que pot passar això, al segle XXI. Quan la humanitat ha avançat en molts aspectes, des de la medicina, la tecnologia, els mitjans audiovisuals, la realitat virtual... fins aspectes tan quotidians com la nostra realitat, els transports aeris que ens traslladen a qualsevol lloc del món, o les facilitats en la feina quotidiana.

Escarrufa pensar que hi ha llocs al món on es viu com a èpoques passades, superades, estudiades per la història. A Àfrica a Àsia, més prop nostre, a Amèrica, a l’Orient mediterrani. Es viu com a etapes medievals, on els matrimonis són concertats, on les dones tenen dots o preus, on néixer nina és una desgràcia per a la família. On la misèria, la pobresa és atribuïda als déus, la fatalitat és l’única actitud que és transmesa a les filles.

Escarrufa i és real. Per això no hem de veure la reacció de les nines segrestades amb ulls occidentals, des de la nostra realitat. Allò que no sabrem, perquè no és notícia, què varen viure aquestes nines. Difícilment seran motiu d’un guió cinematogràfic. I si finalment ho és, alerta a la visió «paternalista» d’aquella persona que s’atreveixi.

No coneixem tot allò que les han obligades a viure, ho podem imaginar. Sí que sabem que és una gran injustícia usar les persones, les nines, com a moneda de canvi en la lluita per imposar una ideologia sigui quina sigui la del grup de Boko Haram. Injustícia i animalada afegeix, perquè no és propi de persones humanes tanta bestialitat.

La violència cap a les dones no atura. La tenim ben present aquí, al món occidental. Continuam coneixent assassinats de dones en mans dels seus suposats amants, esposos, companys sentimentals. A l’Estat espanyol, i a Europa, Amèrica. Morts injustes, que deixen infants sense mares, familiars destrossats. Morts en nom d’un suposat amor, afecte.

Escarrufa pensar en les nines africanes de Chibok i ens escarrufa igual pensar en les dones víctimes de violències masclistes aquí, amb una vida plena d’humiliació, d’agressivitat, de duresa. Dones que viuen amb la por, sense veure la sortida.

I una vegada més hem de recordar que n’hi ha, hi ha sortida. Hi ha maneres d’acabar amb tanta por i tant de dolor. Cal parlar-ne amb l’entorn més proper, amb la família. I si aquesta no ho entén, amb les amistats. Cal parlar-ne i cercar ajuts, per enfortir la passa de trencar.

Mai és senzill ni fàcil. El món dels sentiments de les relacions humanes és complicat, subjectiu. Però hem de repetir una vegada i una altra, que cal Reaccionar, re-accionem, com a societat i no pensem en les violències cap a les dones només com a propis de societats endarrerides, de mons llunyans. Són aquí, devora nosaltres.

Hem de ser persones valentes i ens hem de comprometre en l'eradicació d’aquest problema social, que tantes dones pateixen, que tantes nines i nins viuen sense poder entendre-ho.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris