Sunny
  • Màx: 27°
  • Mín: 16°
27°

'Això és molt de Palma'

Això és molt de Palma deien els meus amics quan s’assabentaben de que ni tenia cotxe ni carnet de conduir. Perquè el necessitava?

Pràcticament tota la meva família viu a la mateixa zona: districte Nord: barris de Bons Aires,  s’Olivera (pausa per denúncia: a Google Maps encara surt escrit malament) i Coliseu, i quan em vaig emancipar, vaig viure ala barris d’Arxiduc, Bond Aires i Coliseu. Per qui no conegui Palma, això vol dir a 10 minuts caminant.

No tenir cotxe feia que comprar al comerç de barri fos una aventura per la que valdria la pena destinar una o dues hores. Anar al forn, a la fruiteria de na Rosa (com me l'enyor!), a la carnisseria a la que van les padrines del barri… Així ho vaig aprendre a ca nostra, que tot i que feiem la compra mensual al desaparegut Pryca, també compràvem a la botigueta de la senyora Maria, al petit supermercat del barri i tambén flipàvem amb Pere Garau molts de dissabtes que tornàvem amb la senalla plena de queviures de la terra.

No tenir cotxe m’obligà a conéixer el transport urbà de Palma i de Mallorca. Les línies d’autobús i les seves aturades. No han estat poques les vegades que m’he equivocat i he acabat descobrint un barri o un carreró amb el que mai m’havia fixat. També em vaig ser usuari molt actiu del tren durant el mes que vaig fer pràctiques d’infermer al centre de salut Binissalem. Anava fins l’estació en bicicleta, la pujava al tren i després travessava el poble fins el PAC. Sempre he disfrutat del transport públic, de les històries que he espiat a la resta del passatge, les que em vaig imaginar o, fins i tot, les que em va tocar viure.

No tenir cotxe em va animar a circular amb bicicleta, la màxima expressió de transport i individualitat: si no hi estàs avesat i entrenat, no aniràs enlloc i d’això en puc xerrar perquè encara m’enrecord del dia que vaig estrenar aquella bicicleta caríssima que vaig pagar amb l'esforç dels meus treballs precaris i per poc no m’hi vaig caure a la costa davant el col·legi Marian Aguiló. Després vaig conèixer la Massa Crítica i posteriorment Biciutat, vaig reivindicar una ciutat més neta, més sana, més democràtica, més transitable. Més de les persones i menys dels cotxes.

No tenir cotxe m’havia facilitat no tenir peresa a l’hora de caminar, no com a exotisme ni com a activitat recreativa de cap de semana. Caminar com a transport, conèixer Ciutat de forma activa i conscientment, en primera persona amb les seves misèries i la seva màgia encisadora.

No tot han estat aventatges, però ara, que he torbat 15 anys en treure’m el carnet, i mir cap enrere, entenc que una part molt important del jo ciutadà, del jo polític (en el sentit més ample, com a persona crítica i compromesa amb el lloc on viu) s’explica millor sense cotxe. Des de fa poc, visc al pla de Sant Jordi (motiu que m’ha forçat a aprendre a conduir) i altres hauran de ser les coses que em toqui aprendre. Aquesta vegada des del punt de vista del cotxe.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris