Partly cloudy
  • Màx: 26°
  • Mín:
21°

La matança d'Atocha i la transició inmodèlica

El 20 de novembre de 1975 fou un dia de celebracions antifeixistes. No es celebrava, malauradament, la victòria de la democràcia i la fi de la dictadura, però hi havia motiu de celebració perquè Franco, tot i que en el llit, havia mort. Tot seguit, el primer govern de la monarquia borbònica restaurada -el d'Arias-Fraga- intentà mantenir l'essencial de la dictadura sense el dictador. Va ser allò que es va conèixer com el "franquisme sense Franco". Val a dir que, amb allò que ara sabem, aquest intent de "dictadura tova" no era una quimera. El franquisme considerava ben consolidada la seva continuïtat a través de la prefectura monàrquica de l'estat. Això ho confirmen els documents de la CIA recentment desclassificats que, entre altres perles, confirmen documentalment que Joan de Borbó li va comunicar l'any 1948 a un seguidor monàrquic que s'havia aconseguit un acord amb Franco per a la restauració de la monarquia. És a dir, la restauració borbònica per part de Franco és molt més antiga del que ens havien explicat els que defineixen la denominada transició democràtica espanyola com un model de virtuts.

El franquisme sense Franco no es va consolidar per diverses raons, però, sens dubte, una principal va ser la mobilització obrera. L'any 1976 va començar amb un moviment vaguista sense precedents: La indústria, la construcció, els transports, i molts serveis madrilenys paralitzats; el Baix Llobregat en vaga general; vagues generals que s'estenien per altres llocs de Catalunya, i també d'Euskadi, País Valencià... Durant el primer quadrimestre de 1976 Espanya és un Estat en conflicte social gairebé permanent. Al moviment de lluita obrera s'incorporen amb força, també a Mallorca, les dones amb les protestes laborals a l'hostaleria, la indústria tèxtil, i la confecció (en aquella època encara no s'havien deslocalitzat les fàbriques), i al comerç de grans superfícies. Sectors com els de la sanitat i l'ensenyament s'incorporen al moviment vaguista. Les vagues dels treballadors i treballadores es combinen amb la lluita de les persones en atur (la crisi era força cruel). A casa nostra "Els dies tretze i catorze de gener de l'any setanta-sis, un grup d'obrers en atur s'enclaustraren a l'església de Sant Miquel de Ciutat de Mallorca, en protesta per la seva situació laboral, i per la intervenció de la força pública en un assumpte d'exclusiva incumbència sindical" ("Mallorca i món obrer". Llorenç Capellà. Editorial Moll. 1977). En el número de març de la "clandestina" publicació de la Coordinadora de les Illes de Comissions Obreres, "UNIDAD", sota el titular de "Sangre obrera en Victoria, Elda, Tarragona y Basauri", es pot llegir: "Cuando leáis este número aún estará fresca la sangre de los cuatro obreros caídos ante las balas de la policía en Vitoria, y de los asesinatos en Basauri, Tarragona y Elda". En recordar la situació dramàticament conflictiva de l'any 1976 és impossible oblidar Arturo Ruiz, Mari Luz Nájera, o Carlos González, morts a les manifestacions per l'amnistia. Òbviament, la seva sang no va ser vessada per a una amnistia que amnistiés els criminals franquistes!

La situació de conflictivitat sociolaboral continua estenent-se i endurint-se l'any següent. A les Illes, entre altres mobilitzacions, es viuen impressionants vagues a la construcció i el metall. És en aquest context en el qual s'ha d'analitzar la massacre en el despatx lligat a CCOO i al PCE del número 55 del carrer madrileny d’Atocha la nit del 24 de gener del 1977. De ben segur, allò que es perseguia era frenar l'impuls de la lluita obrera que, a més de les reivindicacions laborals, incorporava les demandes de llibertat i democràcia de debò, i així condicionar àdhuc més l'inevitable procés de metamorfosi de la dictadura a una democràcia formal.

Els trets que van assassinar en el despatx madrileny del Carrer Atocha els advocats laboralistes Enrique Valdevira, Luis Javier Benavides, i Francisco Javier Sahuquillo; l'estudiant de dret Serafín Holgado; i l'administratiu Angel Rodríguez; i que van ferir greument Miguel Sarabia, Alejandro Ruiz, Luis Ramos, i Dolores González, casada amb Sauquillo, embarassada, i que va perdre l'infant que esperava, són d'aquests episodis de la violència ultradretana en la transició espanyola, no del tot esclarits (llàstima que investigadors com ara Xavier Vinader no puguin seguir investigant-ho), ni molt manco són fets als quals no s' ha fet justícia.

En qualsevol cas, ara que fa quaranta anys d'aquell acte de condol pels assassinats en el despatx d'Atocha i de lluita per la democràcia a l'església palmesana de Sant Nicolau, és hora de reconèixer que la transició va ser profundament inmodèlica. Potser, per part dels demòcrates de debò, es va fer el que era, donada la correlació de forces, possible. Però, cal acabar (o reiniciar) la partida car, amb Miquel Martí i Pol, "tot està per fer i tot és possible".

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per escardapenyes, fa 3 mesos

Estic d'acord en vosté sr. Borras que aquestas fetas s'han de mantenir a la memòria i el record, perque segur que Aznar, Rajoi,Trillo, Fernandez Díaz i tota la tribu PPePPera no els honoreran com fan amb les "sevas" victimas del terrorisma, aquets eran rotjos, i no escric aixó per incitar odi, sinó perque allá hon diu que no els van fer justícia jo discrep,crec que els hi van aplicar "la justícia Franco-Española" (res a veure en Franca)encara avui ho fan, "investigaremos,"allargan, deixan passar el temps, i al cap d'uns anys ho arxiven, tapen tot lo que els pot fer mal a "ELLS" i fins hon els arriba el poder, "atado i bien atado", resultat, els franquistas encara manen, el rei encara governa, i le corruppció més estesa que mai, i per aixó.
Salut i república, per tots els catalans, i per els republicans espanyols.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris