nubes dispersas
  • Màx: 31°
  • Mín: 19°
31°

Somnis compartits episodi 2. Zigmunt Bauman

En el moment en que em disposo a continuar la meva reflexió particular sobre el llibre recentment publicat Somnis compartits. La identitat mallorquina a debat (Documenta Balear), de Joan-Pau Jordà, Joan Colom i Gabriel Mayol, escolt una notícia que m’entristeix profundament: Acaba de morir Zigmunt Bauman, probablement el darrer dels grans pensadors que podríem posar al costat de figures cabdals del segle XX com Ludwig Wittgenstein, Bertrand Russell o Jurgen Habermas. Bauman ha estat, en poques paraules, la mosca collonera de la societat capitalista - moderna, frívola, banal i estúpida – en què ens hem convertit. La conjunció de mercat, mass media i xarxes socials ens ha duit a una situació de deshumanització progressiva sobre la que ens cal una reflexió quotidiana indefugible. Bauman, a més, és una de les influències que millor es perceben sobre el paradigma epistèmic o sociològic que sustenta les reflexions de Jordà i companyia.

Per entendre fins a quin punt Bauman ha influenciat la nostra vida quotidiana, només un exemple banal: Entre el concepte de ‘modernitat líquida’ i l’anunci d’un automòbil on Bruce Lee ens deia, fa uns anys, be water, my friend, només hi ha un pas. El mantra que ens defineix és fluir, tenir flexibilitat, això que ara en diuen resiliència. Aprendre dels fracassos i saber aixecar-nos després de cada caiguda. El lema que va fer seu Francesc de B. Moll.

Per altra banda, Bauman ha retratat com ningú altre dos elements de la modernitat que ens són tan familiars com destructius: per una banda, la crítica del consumisme que es pot resumir en un titular com “avui, qualsevol concepció de la felicitat ens duu tard o d’hora a una tenda”. Per altra banda, la quotidianitat virtual que les xarxes socials ens ofereixen i que destrueixen un model de relacions socials que ha funcionat des d’una època en que l’ésser humà encara no era un ésser humà.

És cert que la nostra societat ha trencat amb tots els motlles tradicionals que definien tot allò que era inqüestionable per als nostres padrins. Com ens podem definir com a ésser humans al segle XXI? En què consisteix, avui, la nostra identitat? Què és la mallorquinitat? Què significa ser mallorquí? Evidentment, ni de conya es tracta d’apel·lar ni a la genètica ni a la sang: oblidem-nos de cercar els vuit llinatges de pedra picada. Tampoc ens podem definir pels nostres costums: què menjam, com vestim o a quins ídols adoram (cantants, equips de futbol, estrelles mediàtiques). I tanmateix, aquesta terra i aquest clima tenen quelcom que ens impregna i que, fins i tot, acaba contaminant els nouvinguts: tots sabem que després de sis mesos a Mallorca, qualsevol peninsular considerarà que anar de Ciutat a Son Servera és una odissea que posa en peu de guerra la nostra mandra consubstancial.

Els mallorquins tenim moltes virtuts: en particular, destacaria que tenim una percepció assenyada del temps, que ens permet viure d’una manera bastant propera a allò que defensaven els clàssics com a model d’una bona vida. Però també tenim defectes importants: sobretot, tenim una autoestima molt baixa, que fa que acotem el cap davant qualsevol extern amb aires de senyor (llegiu, si voleu, El campo en la cabeza, de l’antropòleg Alexandre Miquel).

Ens cal domesticar aquesta autoestima: recordar-nos a nosaltres mateixos la nostra capacitat de treball i sacrifici, la nostra hospitalitat amb els que arriben amb necessitats, la nostra estima per la terra i la llengua que hem cuidat i hem fet florir des de fa gairebé vuit-cents anys.

Potser tot això està, avui, amenaçat per la mescla multicultural, per una afluència desmesurada de nous mallorquins, persones que arriben atretes per falses – molt probablement –  promeses de benestar lligades a un model econòmic insostenible.  Però potser no sigui així; potser, sense adonar-nos-en, els nostres nous veïns s’acabin empapant d’aquest virus (la terra, el clima, el paisatge). La nostra – mallorquina – forma particular de ‘estar en el món’ potser s’escampa tant si vols com si no. Aleshores, no cal que ens posem la ferratina de mallorquins a tota hora.

Què ens cal, aleshores? Al meu entendre, insistir en un fet indiscutible: que tots els problemes que patim com a societat tenen el seu origen en el menysteniment essencial de la metròpoli castellana vers les seves colònies. Destapar dia rere dia els falsos mites de l’excel·lència de ser espanyol. Explicar sense descans de quina manera ens foten en tots els sentits i se’n riuen de nosaltres. Davant aquest estat – vius, parlam d’institucions, no de les persones - que ens juga sistemàticament a la contra, potser tot es resumeix en la sentència que va pronunciar l’expresident bolivià Evo Morales: tots els espanyols són del reial Madrid, però tots els europeus són del Barça. Ni el gran Bauman ho hauria explicat millor. Personalment, no m’atrevesc a afegir res més.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per t, fa 6 mesos

EXCEL.LENT¡¡¡¡

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris