nubes dispersas
  • Màx: 31°
  • Mín: 19°
30°

Escriure fa perdre el llegir

He de dir que la meva intenció no és la de desmentir els internautes més idealistes, però sí que és cert que voldria posar dos o tres emperons. Fa una partida d’anys, potser més de vint-i-cinc, que emeteren un programa de televisió que presentaren el sociòleg Manuel Castells i el periodista Manuel Campo Vidal. Si no vaig errat el va oferir TV3. Aquell programa, retransmès en capítols, va voler ser una divulgació de meravelles tecnològiques, descobertes des del centre d’investigació situat a Silicon Valley. Castells i Campo Vidal es dedicaren a fer una interpretació entusiasta d’allò que havia de representar la tecnologia en auge; tan segura era aquella impressió que tenien que em va quedar gravat a la memòria un lema que repetien sovint: «la informació presentada en temps real».

Passats els anys, ara fa poc, Alan Rusbridger, cap de redacció del «Guardian» durant dues dècades i especialista en comunicació, declarava que les xarxes socials s’han convertit en una mena de mercat civil d’informació on es pot comprar la veritat que més convengui a cadascú. L’entrevista que li feren no tenia porgueres i ratificava la sospita que Silicon Valley, en realitat, era el paratge on tot estava pensat per a poder dissenyar, sobretot, grans esquetxs. Aquelles previsions volien afavorir una economia més productiva, associada a una enginyeria súper eficaç —final o alentiment de les crisis cícliques del capitalisme— i a la millora de l’administració democràtica. Finalment, tals auguris no han arribat a bon port. Internet sinònim de llibertat total, venien a dir. Doncs no, qui finalment ha tengut raó ha estat Joseph Brodsky, el poeta rus que va escriure uns versos que ens avisaven: «...a la multitud, per gaudir de la festa, la llibertat no li és absolutament imprescindible.»

Per aquí va la cosa perquè anys després d’aquelles extraordinàries notícies,  hem comprovat que la crisi econòmica és tan devastadora com sempre i que les noves dificultats ara s’han acabat de carregar la democràcia. La primavera àrab va ser possible gràcies a les aplicacions dels telèfons mòbils, segons varen remarcar els idealistes. Potser sí, però en definitiva el tema rellevant ha estat tan realista com sempre perquè les coses fracassen de la manera més clàssica; les revoltes han estat sotmeses per la força de les armes, tothora a disposició dels representants de les oligarquies. Del monopoli legal de la violència sempre en disposen els mateixos, tot i que el domini ara ja no depèn de l’arsenal emmagatzemat; avui la dissuasió és més sofisticada; anticipació en el control de la informació, efectivament, però com sempre vinculada a la repressió social.

El poder, sempre seguit, depèn del domini d’allò que els cal; de preveure els esdeveniments, de crear-ne i del control real que tenen sobre les coses. Ara, gràcies a les noves tecnologies, preveuen millor com s’han d’enriquir i com han de controlar, en temps real, els recursos que permeten que el capital ja no hagi de ser sedentari. Efectivament, la informació emesa en temps real permet l’anticipació productiva, per als que disposen de garanties per a la perquisició. Intrepidesa, com la d’una bala; no hi val a badar, per tant. A qui entabana Internet? La tecnologia també facilita el camouflage i altres evasions. Davant una realitat virtual ens pensam estar a primera línia, però si és cert que la realitat és la veritat de les coses, nosaltres només disposam d’una evidència sobreentesa i volàtil. Una llibertat que ningú no sap com fer-la servir només és una il·lusió.  

El que sí que és cert que han modificat és la manera de consumir l’oci, tan irrellevant i socialment improductiu com sempre. Internet no té límits; no cal reflexionar, per tant, perquè la vista mai no demora la seva funció, la de cercar permanentment. Ara accedim a webs com qui fulleja un garbuix apassionat de shows; un esclat de frivolitats, una atapeïment de ficcions que no arriba mai a tocar voreres (tangibles); és com si una transmissió frenètica i contínua de dades multidireccional tengués la missió de tapar la vida real.

Monòleg narcisista —autista?— de qui es pot mirar la guixa i alhora expandir l’ambició de dir; debades perquè tal pretensió finalment s’haurà de sotmetre a la confusió multitudinària. A través d’Internet tothom pot expressar allò que vulgui —la llibertat de la iniciativa privada sempre primer de tot—, a condició que ningú no sobrepassi les aspiracions que són pròpies del sentit comú; tot perdrà rellevància en un maremàgnum d’ambicions, merament virtuals. D’això es tracta, de neutralitzar, altre pic, les aspiracions reals de la gent.

No és segur que Internet, tan tumultuosa com és la xarxa, no hagi provocat la despersonalització del nou consumidor compulsiu. És ver, hom també hi pot ser creador a la xarxa, com tothom; tot hi circula i res no s’assimila perquè tot s’hi solapa a velocitat endimoniada. Escrigui, escrigui, digui tot allò que vulgui, s’ho faci vostè mateix com li plagui perquè la disparitat és tan dinàmica que passarà alegre i banal. Aquí rau el nou gran afer; escriure, opinar sobre tot i molt — tanmateix tothom coneix algú que diu: «d’ençà que hi ha Internet ja no he comprat pus novel·les»—; llegir poc, com sempre. El negoci de na Peix Frit.    

Igualment la violència ordinària ha canviat el seu programa. Una violència que tampoc no atorga poder (real) perquè allò que està en crisi, també gràcies a Internet, és la credibilitat de qui té la pretensió de difondre res de nou. En l’era d’un neoliberalisme invicte (real, no virtual) ningú ja no es refia de ningú perquè tothom ha tengut les seves oportunitats i ha fracassat. Internet era la darrera oportunitat i, en canvi, catapulta noves frustracions, tot i que ara la violència sol ser tàcita. Potser per això mateix. De la repressió policial contumaç hem passat a la repressió social dissuasòria en forma d’exabruptes, insults —anònims, naturalment—, en forma de delació secreta; hem passat a la insinuació encapotada. És com si la violència exercida a través d’Internet fos una mica onírica, de tan virtual que és. Tanmateix Internet tampoc no ha esvaït la por, tal com demostren els que insulten amagats rere l’antifaç. Així que queda un poc desmentida la fe —candorosa o induïda?— de Castells i Campo Vidal.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris