Se suposa que a l'estiu tenim més temps per a llegir que no a l'hivern. És una d'aquestes mentides que, amb l'etiqueta de veritat, s'han imposat en la cervellera de la gent. Aquesta ficció va acompanyada d'un principi sacrosant inexplicablement acceptat per la immensa majoria dels consumidors de llibres: l'estiu seria el temps per a lectures més lleugeres -cosa que no entens quan això t'ho diu un lector habitual de Pérez Reverte o similar. En una xerrada, fa un parell d'anys, amb bibliotecàries, vaig poder comprovar com s'ha arribat a fer difícil introduir la gent en la lectura sense passar per la literatura mediocre. Existeix la creença tribal que la literatura mediocre "enganxa" a la lectura, requisit inexcusable per a accedir a la bona literatura. Alguns ensenyants haurien d'esmerçar més esforços a trobar la multitud de llibres bons que "enganxen" molt més que els mediocres de moda.

Prou, ja he destinat massa retxes a preparar la pregunta de si el llibre La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira, de Pere Antoni Pons, és o no una lectura recomanable per a l'estiu. I, és clar, no ho seria si acceptàssim la definició de lectura estival que l'equipara a frivolitat i pura distracció. Però, si l'estiu fos el temps en què podem emprendre-la amb plats forts, substanciosos, servidor aconsellaria aquest llibre com a lectura estival: perquè, de cada pàgina, hom en pot extreure eines per a la ITV del pensament de cadascú sobre les coses de la vida, del temps, del món. Per a un temps de renovació, consistent a amidar la distància que ha pres la realitat respecte de la idea que ens en férem, el cabal de Mira per a la reflexió és pràcticament inexhaurible. El títol ens diu el caràcter ecumènic d'aquesta fèrtil conversa de Pere Antoni Pons amb el gran mestre actual de la literatura catalana. L'edat de Mira li permet parlar en primera persona d'uns anys confusos, que les ideologies volien simplificar en benefici d'un o d'altre bloc, d'un o d'altre clan, d'un o d'altre grup d'interessos: en la política, en l'art, en els afers nacionals, de llengua i de cultura; i ho fa sense emparar-se en judicis encunyats amb la pretensió d'ocupar el lloc que hauríem de reservar a la recerca de la veritat -lament l'ampul·lositat de l'expressió.

El pensament de Mira projectat vers la seva pròpia vida, vers el país i el passat i el present del món, no hauria pres la forma de llibre si no hagués estat per la intervenció de Pere Antoni Pons, que ha sortit indemne i amb bon nom d'una aventura intel·lectual de gran calat. El llibre ha aparegut en unes sigles editorials que destaquen de totes totes per damunt de les que en els nostres variats entorns designen edicions universitàries -o impulsades per aquestes institucions. Es tracta de les PUV, Publicacions de la Universitat de València, que cap persona culta no hauria d'ignorar.

Però, en fi, que el lector vulgui o no convertir aquest llibre en lectura d'estiu no acaba de tenir gaire importància. Allò que no s'hauria de permetre és prescindir-ne. Humilment se li pot aconsellar que li faci un lloc en el comodí i que aprofiti qualsevol moment del dia o de la nit per contrastar les seves opinions amb les de Mira: adesiara experimentarà el plaer de discrepar-ne i d'argumentar-ho i, en aquest cas, hauria fet l'escriptor valencià un home doblement feliç.