algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 18°
18°

«S'Any de sa Desgràcia»

El 1558 ha passat a la història de Menorca com «s'Any de sa Desgràcia». La destrucció de Ciutadella durant aquells dies de juliol, la sang vessada en la defensa de la llar i la pàtria, el posterior esclavatge i exili dels captius (d'entre 3.500 i 4.000 en una illa que no en tenia més de 10.000 aleshores!), la reconstrucció d'una ciutat i d'una illa que els menorquins no volgueren abandonar malgrat que el Rei Nostro Senyor així els ho recomanava..., tot aquest esforç heroic necessitava certament d'un poble unit, capaç de fer front a tanta malvestat i desastre. És molt possible que durant el setge, la població ciutadellenca visqués la resistència en clau heroica i que algunes conductes fossin pròpies d'heroïnes i herois, definits com a 'éssers semidivins, als quals són atribuïdes gestes prodigioses a favor del grup que el reconeix com a tal'. Tanmateix, per al cas dels nostres avantpassats és millor aquella accepció que entén l'heroi com a 'persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment'. No sembla que fos aquest el tarannà dels dirigents, a qui fins i tot se'ls va dedicar qualque carrer (capità Negrete, Arguimbau, notari Quintana...), a qui la història moderna ha jutjat amb més rigor i desfent mitificacions interessades.

La pàtria que estimava Ulisses, Ítaca, era una illa petita, pelada i pobra; però, és clar, ell no l'estimava per la seva grandària, la seva bellesa, les seues riqueses... que no tenia; ell l'estimava perquè era la seva illa i la coneixia bé. Ningú no estima de ver allò que realment no coneix. Per res no la vendria, ni faria malbé el seu patrimoni. Les taques no tenen preu perquè són els ports de partida i també els d'arribada. I la vida, el viatge, mancaria de sentit sense una eixida i un retorn.

La Menorca del segle XVI devia ser un àmbit de subsistència difícil; però aquells menorquins del 1558 i següents optaren per quedar-hi. No debades alguns havien defensat la terra usque ad mortem, i açò és prou important perquè romanguin en un segon terme les misèries familiars dels qui s'aprofitaren del captiveri dels parents per apropiar-se'n les possessions, que de tot hi va haver segons expliquen alguns historiadors, i d'egoismes sempre n'hi ha haguts. Llavors no sols les collites havien estat cremades, també els arxius privats i públics (la memòria històrica), de forma que açò implicava, com assenyalen diferents historiadors, «la destrucció dels títols de propietat i la desaparició de famílies senceres», la qual cosa «motivà la pràctica de molts abusos i apropiacions de terres i d'altres béns». Es pot pensar fins i tot que alguns dels hereus d'aquells béns patrimonials no estiguessin gaire interessats en l'èxit de la missió del pavorde Marc Martí per terres de l'imperi turc i a Constantinoble. El cas és que si es rescataven i retornaven determinats captius, les herències obtingudes podrien ser qüestionades. Al capdavall, és l'altra cara -no gens èpica- de la moneda.

Convé observar que heroi prové d'una antiga arrel indoeuropea SER-, amb el significat genèric de 'protegir', que amb allargament (*SERW-) dóna el verb llatí servo, 'observar, vigilar', i amb alternança i sufix (*SER-OS) donarà el grec i el llatí «heros», 'protector', 'heroi', mentre que hereu troba el seu origen en l'arrel indoeuropea GHE- ('alliberar', 'deixar anar'). Curiós: mentre els herois protegeixen i vigilen el patrimoni de tots (pro aris et focis), els hereus es fan seves les deixes dels pares i alguns les dilapiden en un sant-i-amèn. Són els malgastadors, dits també hereus escampa. A les nostres illes avui qui són els autèntics herois i qui, per contra, els hereus escampa? Més herois que vigilin i protegesquin necessitam!; però el Govern de Matas està descaradament pels hereus, als quals fins i tot exonera del just i redistributiu Impost de Successions. Hi ha lleis antisocials i aquesta n'és una: la dreta és la dreta i aquí molt poca gent protesta.

Deuen ser l'egoisme i un afany possessiu desmesurat les malalties que s'han encomanat d'unes dècades ençà entre nosaltres. Un mal que ha fet i fa estralls a Mallorca i Eivissa, en el benentès que aquestes malalties són probablement congènites a l'ésser humà. Pareix, emperò, que mai com ara n'havíem estat tan empeders, fins a l'extrem que avui han esdevingut una preocupant epidèmia.

Enderiats per la fal·lera del negoci ràpid i els doblers fàcils, alguns del qui passen per ser empresaris han venut fins a la pròpia saliva per consumir paisatge a la babalà i després, per compensar, entonen la palinòdia del seu abrandat «regionalisme» i la fidelitat a la tradició. Tal vegada deu ser per açò que quan llegim a l'Acta de Constantinoble (constància notarial d'aquells fets luctuosos a la Menorca del XVI) que «los inimichs» nit i dia bombardejaven la muralla i que un turc en llengua castellana els comminava a la rendició, hom no pot fer altrament que pensar que avui, els nostres enemics, els tenim dedins i, per més inri, compten amb massa col·laboracionistes d'entre «els nostres». Tenen un nom: traïdors. Fent tractes amb l'enemic, l'únic objectiu del qual, tant avui com en el segle que vulguis, és destruir-nos i explotar-nos, s'obliden culpablement del compromís amb la terra dels pares, manipulen la nostra història i la tergiversen, giren l'esquena a la cultura que identifica i singularitza el nostre poble enmig del món, renuncien a la llengua pròpia... Tenen un nom: renegats.

Per què ho fan? Perquè han barrejat la dimensió pràctica amb la pràctica de fer doblers? Per gastar-ne més? Perquè sota la seva aparent seguretat són incapaços d'argumentar els seus prejudicis? Perquè viuen dins la bombolla de l'eficàcia i han perdut de vista l'eficiència...? Confonen valor i preu.

Joan F. López Casasnovas, professor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris