Lee Miller, entre l’àngel i la serp

També en va fer moltes de Picasso -eren molt amics-, pintant, al seu estudi, amb Dora Maar, a la platja, jugant amb el seu fill, Tony Penrose, I amb el fill de Picasso i Françoise Gillot, Claude. En totes hi clava la mirada exacta sobre l’interior del personatge. Però qui era aquesta dona singular, d’esperit surrealista, bona fotògrafa i de les primeres a ser reportera de guerra? Qui la recorda?
Per divulgar-ne l’obra, Antony Penrose, el fill de Lee i Roland Penrose -pintor i fotògraf-, n’ha reeditat la biografia actualitzada. És la base del film, produït i protagonitzat per l’actriu Kate Winslet com un homentage. I la galeria FotoNostrum hi ha contribuït amb una exposició molt acurada, Lee Miller. Cròniques de guerra. Una oportunitat de redescobrir i valorar una obra molt interessant i lamentablement amb poca difusió, tot i ser testimon i influència d’una època.

Penrose dedica el llibre a David E. Scherman, periodista de Life, company de Lee en les cròniques de guerra. Ell li va suggerir el titol i el valor per a escriure’l i a la Suzanna, la seva dona, que va ser col·laboradora en aquesta tasca gens fàcil de refer les vides de la mare. Una mare sempre amb un aire distant, amb una mena d’enyor als ulls com el so d’una música interior en la menor i un got a la mà. Una dona brillant i alhora difícil. La tasca monumental de recuperació d’aquesta trajectòria vital facilita l’accés a un llegat important. Ell és també fotògraf, escriptor, cineasta, escultor, fundador i codirector dels arxius Lee Miller i de la Col·lecció Penrose a Farley’s House and Gallery, la casa familiar al comtat de Sussex, convertida ara en museu i galeria d’art.

Ens presenta una vida complexa, atípica, avançada i de vegades també confusa i contradictòria. Una feina de lupa i rescat, entre muntanyes de manuscrits i negatius desats per ella en capses de cartró a les golfes de Farley’s House, i descobertes per atzar després de la seva mort, l’any 1977. Un viatge de recerca travessant l’oceà, Nova York, Chicago, Los Àngeles i París. Catalogar 40.000 fotografies, manuscrits i 500 còpies no és feina d’un dia ni de dos. Antony Penrose hi ha dedicat la vida i té continuació en la seva filla, Ami Bouhassane, la néta de Lee.

Lee Miller, model, fotògrafa, corresponsal de guerra, viatgera atenta als estímuls del món, tenia una divisa intocable: la llibertat. Ella decidia què feia, on anava, amb qui, i no acceptava cap control extern. El seu tarannà ferm li venia d’origen. La bellesa, la curiositat i el talent l’ajudaven. Com si tingués un àngel al costat. Bella com una escultura grega no tenia el do de la immobilitat, sinó tot el contrari. Era més ella quan anava d’un lloc a l’altre segons un biògraf. L’impuls de fer camí, el trànsit entre dos punts era com un premi, «»el viatge era més important que l’arribada», diu el fill. Les dèries la portaven cap a llocs inexplorats, i quan assolia l’objectiu, feia canvi de rumb. El desig era llei.

Feia i desfeia segons una brúixola secreta, i anava a galop, el pas preferit. Si el cavall se li desbocava, gairebé sempre aconseguia frenar-lo, estava acostumada a lluitar contra l’adversitat i també contra ella mateixa. Si no ho aconseguia, llavors el desconsol era profund. I, de sobte, com diu el seu fill «apareixia la serp sigilosament i entrava a desbaratar-li els ànims, una lluita personal que la desgastava molt». Enmig de la lluita la creativitat s’ensorrava i l’autodestrucció prenia cos, la recuperació era dificil. L’enemiga interior guanyava l’envit.

Les vides de Lee. Pitjant a fons l’accelerador va viure sempre en plural, entre aventura, llegenda i professió. De forma cronològica i amb molta documentació coneixem fragments d’escrits, cartes d’ella, del seu germà, del marit egipici, de Roland etc, amb anècdotes significatives sobre la seva personalitat desinhibida i precursora. La importància dels detalls per recompondre un retrat.

Onze capítols amb les vivències ordenades de manera cronològica. Des de la infància fins els últims vint anys 1956-1977, passant pels viatges i estades a Nova York, el París surrealista, Egipte, el Blitz de Londres, corresponsal de guerra, l’Europa de l’est, la maternitat, la vida de casada a Hampstead i Sussex, la depressió i l’última etapa: la cuina, els viatges i els amics. Un testimoni de primera mà, de la vida i obra d’una dona que, amb ferides i silencis, va triar en cada cruïla per on volia anar sense mirar enrere.

Elizabeth Miller, filla mitjana d’una família acomodada liberal, va néixer un 23 d’abril, set anys després de començar el segle XX a Poughkeepsie, Nova York. La mare, infermera, I el pare, enginyer, amb dos germans, un de més gran i un altre de més petit, componien un ambient inquiet, sorollós i procliu als invents. El gran serà pioner de l’aviació i amb el petit obriran un negoci de fotografia a Nova York durant els primers anys trenta. La figura del pare tindrà una especial significació per a ella. Un vincle «etern». D’una banda perquè era la filla preferida i consentida, i de l’altra per l’afició obsessiva a la fotografia. Va ser en un racó de casa on ell li va ensenyar què era la cambra fosca. Era «la nena del pare» i la model també. Fins passats els vint anys la va fotografiar nua. Li feia fotos estereoscòpiques. La passió del pare pel nu no tenia límits. Si venien amigues d’ella a casa, ampliava el nombre de models nues.

També duia a l’esquena el pes d’alguns episodis traumàtics com la violació als set anys pel fill d’uns amics de la família, i la malaltia venèria que va contraure, la qual cosa la va obligar a patir un tractament molt sever per a una nena de la seva edat. La mort tràgica d’un noviet, mentre remaven en un llac, quan era adolescent, va ser una altra de les cicatrius invisibles.

L’ambient purità de la societat americana de l’època no era per a ella. Rebel, no acceptava sotmetre’s a l’autoritat en cap escola. L’expulsió era habitual. Fins que una professora de francès amb bona voluntat va convèncer els pares d’emportar-se-la a París amb una amiga per conèixer l’art i la cultura clàssica europea. Aquella primera visita a la capital francesa va ser el detonant per aconseguir l’emancipació que volia. Va esperar una ocasió favorable i va fugir. La professora va haver de tornar sola a Amèrica. Llavors va escriure als pares i els va dir que volia ser artista i es volia matricular en una escola de Tècnica teatral a París, dirigida per un conegut escenògraf. Tenia 18 anys, ànsia de volar i d’agafar les regnes de la la seva vida. París als anys vint era un somni, bressol dels moviments artístics de l’avantguarda europea: dadaisme, cubisme, surrealisme. Els escriptors americans de l’anomenada Generació perduda corrien per allà exprimint la vida i fent literatura. Scott Fitzgerald, Hemingway «París era una festa», Gertrude Stein, Erza Pound. Altres com Paul Eluard, Breton, Duchamp, René Magritte, Picasso, Miró, Braque, Cocteau completaven el mosaic. Man Ray era l’amo del món de la fotografia. Chanel triomfava en el mon de l’alta costura creant una moda simple, funcional, informal per a la dona del moment.

La tardor de 1926, el pare va dir prou, la va anar a buscar i la va fer tornar a casa. Però ella no parava quieta, els viatges a Nova York eren norma fins que va trobar-hi un apartament. Tot d’una apareix l’atzar. Un dia al punt de ser atropellada en una cruïlla, va aparèixer Condé Montrose Nast, el magnat de les revistes Vogue i Vanity Fair, i, fascinat per la seva bellesa i estil, li va oferir ser model per a la revista Vogue. Amb gairebé 20 anys, el març de 1927, apareix a la portada de la revista Vogue. En dos anys es converteix en una de les models més sol·licitades de Nova York. Elisabeth s’ha fos, ara serà Lee.

Lee es va convertir en la model preferida per fotògrafs com Edward Steichen o Arnold Genthe, d’ells, en va aprendre molt. Però un any després, el juliol de 1928, va aparèixer un retrat seu que il·lustrava un anuci de compreses Kotex. Era la primera vegada que la imatge d’una model servia per a això. L’anunci va tenir una repercussió negativa. La mentalitat puritana blasmava una dona que acceptés un anunci així. La publicitat va circular fins el desembre. Malgrat les conseqüències del fet, ella per dins se’n reia, sentia orgull d’haver provocat les nyeu-nyeu de la societat ben pensant americana.

Als 22 anys decideix tornar a Europa. Amb una carta de recomanació de Steichen per al fotògraf Man Ray i una altra de Condé Nast per a George Hoyninguen-Huene, director fotogràfic de l’estudi Vogue, se’n va a París. Vol ser fotògrafa.

França serà una passió. De seguida esdevindrà musa dels surrealistes. Actua al film de Jean Cocteau la Sang d’un poete. Man Ray serà amant i mestre. Junts treballaran en la tècnica de la solarització -la línia que separava el fons de la imatge-. Tot d’una al cap de nou mesos s’independitzarà d’ell, tindrà encàrrecs propis i obrirà el seu estudi. Passa de ser l’objecte de la càmera a ser subjecte actiu. Ella decideix. Dispara. Escull la llum, la perpectiva, la composició i els protagonistes. «Prefereixo fotografiar que ser fotografiada». L’ànima del surrealisme connectarà perfectament amb la seva mirada. Tindrà una facilitat innata per veure els contrastos amb la realitat i reflectir-los sobre el paper fotogràfic. I una gran intuïció visual.

Anys de fotografia surrealista, vida lliure, balls, copes, amors i glamur. I baralles fortes amb Man Ray, que n’estava perdudament enamorat. Diu el fill que «durant tota la vida va manifestar una incapacitat innata per sostenir relacions amoroses estables». Tot d’una, al cap de quatre anys tanca l’estudi i torna a Amèrica.

A Nova York n’obrirà un altre amb el seu germà petit. En poc temps la capacitat, el talent, i l’ambició de perfeccionisme professional que la guiaven la fan triomfar. Deixa fluir la seva imaginació i es consolida com a fotògrafa d’artistes. Sobre el retrat deia que calia parlar amb la persona i veure quina idea tenia d’ella mateixa. També deia que els homes eren menys naturals que les dones perquè elles ja estan acostumades a ser mirades. I són més ràpides i més intuïtives. «Una bona fotografia és captar algú quan expressa el seu jo de la forma més natural possible».

Era el moment dolç d’èxit professional. Però de sobte apareix a Nova York Aziz Eloui Bey amb qui ja havia tingut relació amorosa a París i s’hi compromet. Tanca la porta de l’estudi i es casa amb el ric i liberal Aziz a El Caire el juliol de l’any 34. Té 27 anys.

Egipte. La vida de frívola i banal comoditat a Egipte al final l’avorreix i torna a França. No sense haver fet algunes fotografies famoses, per exemple l’ombra de la piràmide projectada sobre un paisatge que sembla una composició cubista. O la del Retrat de l’espai. Una foto del desert vist des de l’interior d’una tenda de campanya que va inspirar un quadre de René Magritte. Allà amb el grup d’Eluard, Nusch, Picasso, Dora Maar, Leonora Carrington, Max Ernst, coneixerà Roland Penrose, pintor, fotògraf, introductor del surrealisme a Anglaterra.

Se’n va Londres amb ell i al cap de poc a la ciutat plouen bombes. Ella s’oferix a la revista Vogue i Audrey Whitners, la directora, li dóna feina. Vogue era una revista femenina que en temps de guerra contribuïa a promoure la solidaritat, a aixecar la moral de les lectores, oferia distracció, estil, creativitat i resiliència. Combinava articles sobre moda amb d’altres culturals, per exemple hi escrivia Vita-Sackville West.

Lee sentia una gran inquietud per la situació política d’Europa, i volia contribuir a la lluita contra el feixisme. S’ofereix a Vogue per a enviar reportatges des del front. Com que els anglesos no acceptaven dones al front, s’enrola amb l’exèrcit americà. Pel desembre del 42 s’acredita com a corresponsal de l’armada nordamericana. És l’única dona fotoreportera per cobrir la informació des de la primera línia del front a Europa al costat dels aliats.

L’ull de la Rolleiflex, la càmera, una extensió de la seva mirada, sempre a l’aguait. La Rollei anava més bé per capturar els efectes estètics perquè era més lenta que la Leica, preferida pels fotoreporters. No se’n separava. Sempre penjada del coll.
Obturador silenciós i un visor que li permetia usar-la al nivell de la cintura, perfecta per a captar imatges sense ser vista. No admetia teleobjectiu. Quan era massa lluny per documentar la imatge, se servia de les descripcions que ella mateixa escrivia.

Reportera de guerra. Ara ja no sols fa fotos, sinó que també escriu bons reportages. Té 35 anys. Explica la realitat amb un estil propi, directe, no exempt de comparacions. De vegades és irònica, tendra o dura, però sempre amb molta empatia pel dolor humà. Les ferides no li eren alienes, sobretot les interiors. Busca la veritat.

La vida d’una reportera de guerra a primera línia significa viure al límit del perill. Veure la cara de la mort i eludir-la. El cost emocional posterior, traumàtic. La ràbia, però, empeny endavant, cal transmetre l’horror i el sofriment i aconseguir aquell testimoni gràfic per escampar-lo. No es tracta de ser valenta, més aviat és no pensar en res més que allò que l’ull veu. L’instint mana. No hi ha distància entre ella i els fets. Retrata l’horror, la tristesa, la desolació. Els reportatges de guerrra de Miller són la culminació d’una trajectòria fotogràfica esplèndida. L’adrenalina que comporta, però, té caducitat. Quan s’acaba, davalla, i, si toca fons, la recuperació és difícil. Un preu, altíssim. Pel camí acompanyen l’alcohol i les anfetamines. El final és un gran buit.

El setge de Saint Malo agost 1944. En aquesta crònica recrea els moments més solidaris i més durs del combat. Des dels primers minuts, entre focs creuats, aprèn a sobreviure com a fotògrafa de guerra. Un dia, a les cinc de la matinada, podia sentir com xiulaven les bombes ben a prop i ella amb migranya i ressaca de cognac, va veure com un tir de canons havia destruït la porta de l’edifici on dormien. Un altre havia perforat les parets de la casa, per sobre del seu cap. Un cop vist què havia passat, resignada, recull el sac i a dormir.

La majoria de fotògrafs de guerra reben una formació específica abans d’anar a cobrir els combats. Ella havia viscut el Blitz de Londres, però no era el mateix. S’hi llança sense formació específica ni pensar que al front ella seria un objectiu més.

A més de reportarges també traduïa els interrogatoris de les persones acusades de col·laboració, consolava els refugiats i ajudava els civils a buscar refugi segur.
Revivia l’amor apassionat per França des de la seva primera visita d’adolescent el 1925 i estava contenta de col·laborar al costat dels francesos en la seva lluita per alliberar el país del nazis. A Saint-Malo va escriure: «Maleeixo els alemanys per l’esgariifosa i miserable destrucció que han desencadenat en aquesat ciutat en altre temps magnífica (…)».

La crònica de Saint-Malo parla del setge, de la gent, dels col·laboracionistes, dels nens, de la vida sota les bombes, dels refugiats. Un testimoni gràfic esplèndid i una crònica personal dels fets viscuts en hores extremes. Va fotografiar el primer ús de napalm, desconegut llavors, que l’exèrcit nordamericà va llançar a Normandia el 1944. Les fotos van ser censurades per les autoritats britàniques. Un soldat de l’Oficina de Relacions públiques de l’Exèrcit la va denunciar per falta d’acreditació a entrar en zones de combat. Un arrest li va servir per recuperar vint-i-quatre hores de son perdudes. Encabat va escriure un reportatge de deu mil paraules en tres dies. Publicat l’octubre de 1944.

Allà troba David E. Sherman reporter americà de la revista Life que serà el seu company de viatge durant els dies següents i amb qui tindrà una relació personal íntima i compartiran la visió dels horrors que trobarien pel camí.

Büchenwald. Dachau. «La pols dels camps a la banyera de Hitler». L’agost del 44 són testimonis de l’alliberament de París. Allà es retroba amb Picasso. Hi ha una foto famosa de tots dos, ella amb uniforme, tots dos amb mirada somrient. Però també hi havia una altra cara, la dura realitat de postguera que ella percebia amb claredat. L’abril del 45 posen els peus als camps de la mort. Büchenwald i Dachau. Un impacte esborronador. Sherman era jueu. Cadàvers, ossos amuntegats als peus de les cames dels supervivents, figures famèliques com fantasmes que s’aguantaven fent tentines. Va ser de les primeres a enviar el testimoni gràfic de l’infern que va veure i va retratar amb dolor, sang freda i molta empatia. «Us prego que us ho cregueu, és veritat. Publiqueu-les!» - deia el telegrama enviat a la revista Vogue amb els primers clixés, però no les van publicar immediatament. El Ministeri de l’Interior va dir que podien ofendre. L’any 1942, però, dos jueus txecs, fugits d’Auschwitz, havien informat els anglesos amb detall sobre els camps i el nombre d’assassinats des del 1941. Havien pogut accedir a documents secrets dels nazis. Les altes esferes sabien i callaven. Davant les queixes irades de Lee, la directora de la Vogue britànica va aconseguir que la Vogue americana les publiqués el 5 de juny de 1945. La portada deia «Believe it!».

Ara que es compleix el 80è aniversari de l’alliberament dels camps ii amb l’onada creixent d’anitisemitisme disfressat que recorre Europa perillosament, que aquestes fotos serveixin per no oblidar ni perdonar.

La venjança. La banyera de Hitler. Lee tenia 38 anys i una força incombustible. Van arribar a Berlín i van fer cap a la casa on vivia Hitler, refugiat ja al búnker. El sentit irònic li va suggerir una petita venjança: treure’s la pols exterior dels camps aferrada a les botes i deixar-la anar dins la banyera de Hitler. D. Sherman li va fer la famosa foto.

Als 40 va ser mare. Però no va poder expulsar la pols interior de tota l’experiència viscuda. Era possible tornar a fer vida normal després d’entrar a l’Infern? El silenci com una bena a la ferida. I beure, viatjar, cuinar, entaforant el passat a les golfes. Lee Miller va morir l’any 77 de càncer. Feia deu anys que havien concedit el títol de Sir a Roland Penrose. Amb fina ironia deia que era «Lady Lee». S’havia produït una inversió. Ella, invisible com a artista, i ell, molt popular, amb una vida professional i social intensa.

En una carta a Roland, abans del naixement del fill, deia que mai no havia malbaratat ni un minut de la vida, però també sabia que si hagués de tornar a viure encara seria més lliure amb les idees, amb el seu cos i amb els afectes.