La nostàlgia de la llum

L’antologia ‘Nostàlgia de la llum’ (Nova Editorial Moll, 2024), d’Antonia Pozzi, ens submergeix en la veu colpidora i dolorosament lúcida d’una veu desapareguda massa prest. Es tracta d’una de les poetes més singulars i representatives de la literatura italiana del segle XX. La seva obra, publicada pòstumament, destil·la un desassossec anímic profund, marcat per les seves difícils relacions familiars, els amors frustrats i la grisor d’una Itàlia sotmesa al règim feixista de Mussolini.

Aquest context advers va modelar una veu poètica intensa, punyent, carregada d’un expressionisme tortuós que la connecta amb altres veus tràgiques de la literatura europea. Pozzi va escriure amb una transparència esquinçadora sobre el dolor, la solitud i el buit existencial, sense artificis, però amb una sensibilitat extrema. Els seus versos són descarnats i directes, amb una imatgeria naturalista que evoca paisatges tant físics –va practicar l’alpinisme– com emocionals. Així ho il·lustra el poema Nenúfars, on la metàfora del llac com a espai de desarrelament i llagrimeig esdevé una imatge poderosa del seu malestar vital: «jo tampoc no tinc arrels / que fermin la meva / vida –a la terra– / també jo creixo des del fons / d'un llac –curull / de plor». La seva poesia, lloada per autors de la talla de T.S. Eliot i Eugenio Montale, es caracteritza per una austeritat formal que contrasta amb la seva intensitat emotiva.

‘Nostàlgia de la llum’, amb una traducció acurada de Joan Antoni Cerrato, ens apropa a una veu que oscil·la entre la recerca espiritual i la passió convulsa, entre la contemplació de la natura i la consciència de la pròpia finitud. La seva lírica és testimoni d’una existència marcada pel desig de trobar un lloc al món i per la impossibilitat de fer-ho. Aquest volum és una oportunitat imprescindible per redescobrir una poeta aureolada per sensibilitat extraordinària, que amb la seva breu però intensa trajectòria va deixar una petjada inesborrable en la poesia europea del segle passat.