Gaziel contra Bergson i la feminització de la filosofia

L’arribada de les dames, el divendres, pren les proporcions d’una plaga periòdica [...]Hi ha una fina remor de collarets que dringuen, i vagues alenades de perfum. Les dames esperen, pacientment, més d’una hora i mitja». (1914. Gaziel. Un estudiant a París).

Aquest és el valuós testimoni misogin de Gaziel al seu article ‘La decadència d’Atenes’. Aquests darrers anys, dues autores han contribuït encara més a la decadència de l’Atenes homoeròtica de Gaziel ajudant a revitalitzar la figura i el pensament d’Henri Bergson, filòsof poc conegut i encara menys llegit a les nostres contrades. Jimena Canales, física i historiadora de la ciència, ja ho feu fa deu anys amb el seu ‘The Physicist and The Philosopher: Einstein, Bergson, and the Debate that Changed Our Understanding of Time’ i fa uns mesos ho feu la filòsofa Emily Herring amb la seva biografia ‘Herald of a Restless World. How Henri Bergson Brought Philosophy to the People’. La descripció que ens regala un Gaziel de vint-i-set anys de les lliçons de Bergson al Collège de France coincideix gairebé fil per randa amb la d'Herring, només que aquesta esmenta també com els senyors parisencs enviaven els seus vailets a reservar-los lloc a la famosa aula VIII (8) de la institució francesa. Però de ser acusat de ser el responsable de la caiguda d’Atenes a ser vist com l’herald d’un món sense repòs hi ha un bon tros, malgrat les comunes referències al món clàssic.

Només un breu incís, que una cultura com la catalana, que ja disposa de tres traduccions completes de ‘La Recherche’ de Proust, disposi només de dues obres traduïdes del seu cosí filòsof i Premi Nobel de Literatura, només és explicable pel desequilibri que pateixen les nostres lletres entre narració i assaig (o ficció i no-ficció).

Bergson fou molt famós, encara ara és poc probable que hi hagi hagut cap pensador que hagi «gaudit» de tanta fama com la que va tenir ell a principis del segle XX. Una de les anècdotes més conegudes és que una conferència seva el 1913 (un any abans de la notícia de Gaziel) provocà el primer embús de tràfic a Nova York. Però aquesta fama li reportà grans enemics, alguns d’ells passaren del simple desacord filosòfic a l’atac més rabiós, i d’entre ells personatges ben poc sospitosos per a la immensa majoria: Bertrand Russell i Albert Einstein.

Si l’excel·lent biografia d'Herring i el meravellós i extens estudi de Canales sobre el debat entre Einstein i Bergson l’any 1922 a París a propòsit de la concepció del temps no abasten tot el pensament del filòsof francès, no seré jo qui ho faci en unes poques encara que llargues frases. Tant Russell com Einstein acusaven Bergson d’irracional i acientífic, l’acusaven de no tenir coneixements a bastament per a pronunciar-se sobre els seus darrers avenços. Les dues autores ho desmenteixen, Bergson fou un precoç matemàtic que a 17 anys solucionà un problema geomètric que Pascal havia enviat com un desafiament a Fermat i que ni aquest ni el professor de Bergson al Liceu havien sigut capaços de resoldre. Però això només és una anècdota, Bergson seguia i respectava la ciència, segurament més que els seus «enemics». Així ho testimonia el seu cosí polític, Marcel Proust, en una carta adreçada a Jacques Rivière del 29 de novembre del 1921: «Si us sap greu destorbar Bergson (qui segurament estaria content de fer un esforç per Ruhe, però qui està talment absort amb Einstein que fins i tot ha renunciat als seus cursos)...». Tant respectava la ciència que fou dels primers a veure que Darwin mantenia la seva teoria de l’evolució dins els estrets marges d’una ciència encara massa mecanicista: «Al principi dels anys 1880, al voltant de l’època de la mort de Darwin, Bergson s’obsessiona amb el canvi. Per a ell esdevingué clar que ningú se’l prenia seriosament, ni tan sols el líder dels evolucionistes» (Herring, obra esmentada p. 18). El mateix podríem dir d’Einstein qui, malgrat la seva valuosa títera espaciotemporal, mai pogué superar la seva concepció mecanicista de la realitat: «Einstein cercava obsessivament la unitat en l’univers, creient que la ciència podria revelar les lleis immutables de l’univers i descriure’l així de la manera més senzilla possible. Bergson, en canvi, proclamava que la característica més definitòria de l’univers era justament el contrari: el canvi constant. [...] Mentre Einstein cercava la consistència i la simplicitat; Bergson se centrava en les inconsistències i les complexitats» (Canales, obra esmentada p. 21).

El debat entre el científic germànic i el filòsof francès tingué lloc vuit anys després de la descripció que ens deixa el periodista català, l’any 1922 a la Societat Francesa de Filosofia. Bergson només hi anava d’oïdor, però es va veure obligat pels assistents a participar en el debat. Si bé inicialment semblava que Bergson havia guanyat el debat, obligant Einstein a fer la famosa proclama que el temps dels filòsofs no existia (una altra anècdota: el comitè del Nobel no li dona el premi per la seva teoria de la relativitat perquè li atribuïa com a molt unes taules amb Bergson), amb el pas del temps, el cansament, la malaltia i la progressiva desaparició de la vida pública de Bergson acabaren fent victoriós el posicionament d’Einstein i, en general, la victòria de la ciència sobre la filosofia. Els enemics del canvi s’havien fet forts fins i tot utilitzant l’argument de la feminitat del pensament de Bergson: si tenia tant d’èxit entre les dones, només podia ser perquè la seva filosofia estava carregada d’irracionalitat. Bergson era metafísic en una època en què la metafísica era la culpable de tots els mals de la filosofia, era la mare de la mística, la irracionalitat que havia de ser extirpada. El positivisme, el mecanicisme i la filosofia analítica campaven arreu: al Cercle de Viena, a Cambridge Bertrand Russell i els seus, el positivisme Comtià a la veïna Sorbonne, etc. El no gaire renovat mecanicisme, ara ja Newtonià-Einsteinià, es feu fort fins a l’arribada a la segona meitat del segle XX de la mecànica quàntica, la teoria del big bang, la genètica i les teories de la informació. Ara que la mecànica ja no sembla reversible i immutable, tal vegada és hora de fer cas a Jimena Canales i Emily Herring i tornar el seu lloc al filòsof del canvi.

Fins i tot Gaziel experimentà el canvi. Res a veure la seva visió de Bergson del 1914, on el jove estudiant sembla molest amb l’èxit del professor entre el seu auditori femení, amb la que ens ofereix el 14 de desembre del 1948 a Meditacions en el desert quan en una conferència d’Ortega y Gasset a Madrid ens conta:

«En veure sobretot l’extraordinària concurrència femenina, amb marqueses, comtesses, burgeses i actrius, vaig recordar-me de quan, fa trenta-cinc anys, a París, jo seguia els cursos que Bergson professava al Col·legi de França. Però la cosa ara és radicalment distinta: només té de semblant -i encara- que es tracta de dos filòsofs estranyament estimats d’un públic ‘mondain’.

Era infinitament més seriós -tot i semblar tan frívol- el curs de Bergson. Les dames, més distingides; els homes més preparats per aprendre alguna cosa, i el mestre, per a ensenyar-la.

[...]

Jo creia que la primera lliçó del curs inaugurat ahir seria -recordant aquelles de Bergson- una meditació en veu alta, però seriosa, cenyida. Recordo que el filòsof francès no dirigia mai ni una sola mirada al seu públic ni li feia la més lleu concessió. Les dames s’hi avorrien espantosament; però, per esnobisme, aguantaven. El mestre parlava exclusivament per nosaltres, els estudiants, els seus deixebles. L’aula era un pou de fervor i de silenci».

El canvi de Gaziel és insuficient, e pur si muove!