Els dies que no vam morir

L’única certesa en aquesta vida és la mort. Aquesta és la premissa de la qual parteix Morir, una obra teatral de Sergi Belbel guanyadora del XIX Premi Born de Teatre Cercle Artístic, que ha tingut múltiples adaptacions, inclosa una versió cinematogràfica dirigida per Ventura Pons sota el títol Morir (o no).

L’obra comença amb una escena en què un guionista comparteix amb una dona els detalls de la seva nova història. En aquest relat es planteja el dilema existencial d’un jove: posar fi a la seva vida en aquell instant amb una mort rebel i poètica que el consagri com a heroi, o triar la supervivència i condemnar-se a una existència anodina i desproveïda de significat. Tanmateix, abans que la dona pugui donar-li la seva opinió, el guionista cau fulminat per un atac de cor.

A continuació, se succeeixen diferents escenes, relats independents en què la mort es manifesta de formes diverses: sobtada, accidental, a través del suïcidi o fins i tot per encàrrec. Belbel presenta aquestes situacions amb un realisme cru, abordant temes com la drogoaddicció o la soledat en la vellesa, però també moments quotidians, com un senzill sopar entre mare i filla. L’autor aconsegueix, en nombroses escenes, transmetre una atmosfera opressiva i una angúnia gairebé palpable. Tot i que no sempre ho aconsegueix, en algunes escenes s’intueix un humor negre que no arriba a la rialla i, en contra, disminueix la càrrega tràgica del moment. No obstant això, aquest recurs no resta força al missatge, ja que reflecteix la imprevisibilitat de les situacions límit en què, sovint, no actuem com caldria. Un dels punts forts del llibre són les emocions intenses condensades en poques pàgines; el seu èmfasi en el context no deixa espai per al desenvolupament dels personatges, fet que, d’altra banda, permet que qualsevol pugui imaginar-se dins de l’escena. Perquè no és el personatge qui ens parla, sinó que hi són com un mer vehicle per a les emocions, és la situació mateixa la que ens interpel·la.

La veritable innovació de Morir es revela a la seva segona meitat. Aquí, les mateixes escenes es repeteixen, però en ordre invers i amb un gir inesperat: en aquesta nova versió, els personatges sobreviuen. Aquest recurs narratiu convida a replantejar-se la concepció inicial de l’obra. Mentre que en la primera part la mort es presenta com una conseqüència inevitable fruit de l’individualisme dels personatges, en la segona es posa en evidència que el reconeixement de l’altre i la solidaritat poden canviar el rumb dels esdeveniments. Així, el que en un principi semblava una recerca de significat per a l’home individual es transforma en una reflexió sobre la importància de la comunitat i la interdependència social.

El canvi de paradigma que introdueix Belbel en aquesta segona meitat no només unifica les diverses històries en un fil narratiu coherent, sinó que també qüestiona la idea romàntica de l’heroi solitari. L’obra suggereix que la veritable superació de la mort –entesa com aquell final ineludible que impossibilita qualsevol construcció de significat– es troba en la capacitat de les persones per donar-se suport mútuament davant les dificultats de la vida. L’escena final, en què la dona, ara sí, té l’oportunitat de donar la seva opinió, subratlla que l’enfrontament autèntic amb la mort es dona des de la quotidianitat, en el sofriment, en les lluites i en les frustracions de persones reals, i no en els actes grandiloqüents d’un heroi a la recerca de transcendència.

En definitiva, Morir, de Sergi Belbel, és una obra que, a través de la seva estructura dual i el seu llenguatge carregat d’ironia i cruesa, ens convida a repensar el significat de l’existència. L’obra esdevé un poderós recordatori que la transcendència no es troba en l’exaltació de l’individual, sinó en la capacitat de connectar-nos amb els altres, de reconèixer-los. Amb un final obert, ens remarca que les històries acaben quan tenen un «jo» com a protagonista, però quan es tracta de «nosaltres», no existeix un final definitiu. Potser el significat de la vida són els altres.