‘Haikus d’Incles’ de Joan de la Vega-Ramal

Joan de la Vega-Ramal ens ofereix, a ‘Haikus d’Incles, el camí de l’obaga’ (Pont del Petroli, 2024) una obra que es pot llegir com dos llibres dins un. La primera part està constituïda per dues sèries d’haikus que, seguint l’essència d’aquesta forma poètica, capten instants efímers de la natura, moments subtils en què el paisatge i l’observació s’entrellacen. En aquesta secció, el poeta es converteix en un esperit atent, gairebé un Thoreau colomenc que, des de la seva connexió amb la muntanya i el bosc, denuncia una modernitat impostada que ha esborrat el vincle genuí amb la terra. Les seves paraules esdevenen senyals líriques en un mapa personal de retrobament i descoberta, on topònims com Pont de Matella, Pic Negre, Pletes del Siscaró o Vall de Ransol es multipliquen, donant testimoni d’un paisatge estimat i reivindicat.

En aquesta primera part, els haikus no només serveixen per retratar el cicle natural i la solitud contemplativa, sinó que també són punts de resistència davant la pèrdua d’autenticitat. La seva economia expressiva és precisament la seva força: «Emmalalteixen / les fulles i la mare / al mateix vers», un exemple de com la natura i la vida íntima s’entrellacen, suggerint un paral·lelisme inevitable entre el declivi natural i la fragilitat humana. La segona part del llibre suposa un gir, un canvi de focus cap a una dimensió més íntima i commovedora: la figura materna. La mare esdevé un eix central, evocada des de la nostàlgia, el dolor i l’admiració. És una mare concreta, la pròpia, única i irrepetible, però també un símbol de l’etern femení que Goethe lloava. En aquests poemes es transiten temes com la malaltia i el patiment, la ràbia i la impotència, la memòria i la pèrdua, tot expressat amb un llenguatge directe i una força colpidora.

La crítica a la realitat contemporània i al sistema també hi és present, com mostra el poema ‘Marcelona’, on el desencant es fa palpable en versos de gran contundència: «El pam no té gust de pa, / la llum és feta de males llums / i les nits són fum, fam, pixums, / aparadors d’espectres inacabats». Aquest poemari de Joan de la Vega-Ramal és una obra que oscil·la entre la contemplació i la denúncia, entre el murmuri de la natura i el crit de la memòria. Un llibre que, amb la seva precisió lírica i el seu compromís emocional, interpel·la el lector des de la paraula justa i la imatge reveladora.