Quin patiment!

Va ser la temporada en què Héctor Raúl Cúper tornà al club que l'havia fet famós arreu del món, encara que des del primer moment ja no semblava el mateix entrenador ni la mateixa persona que en la seva primera època. El tècnic decebé, però els jugadors just s'esforçaren de valent quan es varen veure amb l'aigua al coll. Un miserable empat a Son Moix amb el València (0-0) suposà l'inici d'una remuntada que serà difícil de tornar a veure en el futbol espanyol.

Floro va començar la temporada, però el seu periple en el Mallorca va ser curt. Una mocadorada davant el Vila-real i la derrota posterior a Anoeta acabaren amb l'asturià al carrer. Bartomeu Llompart dirigí l'equip un partit, abans de l'arribada del «salvador» Cúper. La temporada de l'argentí va ser un fracàs tot i la permanència, ja que es mostrà del tot incapaç per treure el millor d'uns jugadors de més que discutible qualitat tècnica i experiència en la màxima categoria del futbol espanyol.

Ni solidesa defensiva, ni ordre, ni fermesa ni res. El Mallorca de Cúper va fer el ridícul i només una reacció, en la qual no va tenir res a veure la banqueta, va permetre perllongar l'estada entre els millors. Víctor Casadesús va erigir-se en l'autèntic talismà de l'equip en la recta final: sense gens d'experiència a Primera, l'algaidí debutà davant el València. Mancaven set partits per acabar el Campionat i Víctor els va jugar tots. I el Mallorca no en va perdre cap.

Després, l'eufòria desfermada per una permanència mai no somiada va permetre oblidar el patiment de nou mesos, i va fer creure que Héctor Cúper podia tornar a ser el mateix de vuit anys enrere. El Reial Mallorca i el seu futur esportiu quedaven en mans de l'argentí. Seria capaç de respondre com s'esperava, i de fer una campanya millor? Per conèixer la resposta, s'havia d'esperar el darrer cap d'agost. Però la il·lusió havia tornat a reviscolar.