És proclamada la primera República (1873)

És proclamada a Madrid la Primera República espanyola i les Corts elegeixen Estanislau Figueres com a president del Poder Executiu. El nou sistema polític és conseqüència de l'abdicació d'Amadeu I de Savoia i durà fins al pronunciament de Martínez Campos el 29 de desembre de 1874. En altres paraules, una república legalment constituïda, que hagué de lluitar des del primer instant contra tota mena de poders fàctics i interessos creats, és avortada per un cop militar. Arsenio Martínez Campos, que arriba a mariscal, havia nascut a Segòvia el 1831 i morí a Zaráuz el 1900. Es va distingir a les guerres d'Àfrica i Cuba i també contra els carlistes. El 1875 conspirà contra Serrano i va fer el famós pronunciament, és a dir una proclamació, amb suport de totes les forces armades, que féu pujar al tron Alfons XII. Va ser després capità general i algunes vegades ministre i així mateix, aconseguí de pacificar Cuba el 1877. Així i tot el destituïren el 1895 i hagué de deixar el seu lloc a Weyler. Per altra banda, Estanislau Figueres i Moragas (1819-1882), ja destacava el 1869, com a polític de professió, per les seves tendències antimonàrquiques i va combatre amb molta energia Amadeu I. Com a president de la República topà amb massa problemes i oposició, conservant el càrrec molt poc temps. Després de la Restauració borbònica tornà a la vida privada. No va tenir més sort Nicolás Salmerón y Alonso, nascut a Alhama La Seca (Almeria), 1838-1908, que fou també un dels presidents i compaginava la seva tasca política amb la de filòsof. Escriptor, intel·lectual, historiador de les civilitzacions precolombines era Francesc Pi i Margall, que com a president es va veure incapaç d'aconseguir un adequat equilibri en el govern i el suport necessari per mantenir el règim. De fet, li va tocar una part molt difícil, les revoltes cantonalistes del Llevant i Andalusia i fou aleshores quan Pi abandonà i Salmerón entrà en escena. Amb aquest, la República passava del centre, representat per Pi, a la dreta de Salmerón. Fou inevitable una nova substitució i el setembre d'aquell mateix any, Castelar, considerat un polític conservador i unitarista, ocupà el poder, el qual, immediatament, va suspendre les garanties constitucionals i clausurà les Corts.