nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 15°
16°

Marifé Arroyo, 'La mestra': «La cançó de Zoo em va emocionar quan la vaig escoltar»

51893

Marifé Arroyo és ara una mestra jubilada, però, quan només tenia una trentena d'anys, es va convertir en la protagonista d'uns fets controvertits en l'escola de Barx, un poble de la comarca valenciana de la Safor.

09-09-2018 | dbalears

Marifé Arroyo és ara una mestra jubilada, però, quan només tenia una trentena d'anys, es va convertir en la protagonista d'uns fets controvertits  en l'escola de Barx (un poble de la comarca valenciana de la Safor) on treballava. Les iniciatives pedagògiques que va prendre tingueren lloc en uns moments  difícils, els de l'anomenada Transició democrática, que enllaçaven el franquisme amb una altra forma de governar, més formalment democràtica. El xoc entre mentalitats va erupcionar en aquest poble i d'altres de la Safor i l'impacte va ser memorable. Un dels aspectes controvertits va ser l'aplicació de l'ensenyament en valencià.

Amb la intenció de donar a conèixer els fets Víctor Labrado, un company de Marifé a l'escola, va escriure'n la crònica novel·lada en un llibre “La mestra”. Recentment, una cançó de Zoo, un grup valencià de rap, n'ha recordat la història. La cançó “La mestra” ha fet veure que la protagonista no era un personatge de ficció, sinó una persona real, i aquesta realitat ha impactat entre la joventut que segueix aquest grup musical. En l'entrevista participa també Josep Piera, el marit de Marifé, poeta i autor  d'una extensa obra literària, que va ser part i testimoni dels fets ocorreguts a Barx.


L'escola i la renovació pedagógica    

- Com va ser que anàreu a parar a l'escola de Barx?

Marifé: Vivíem a València, era una mestra provisional, i vaig demanar la plaça de Barx en un concurs restringit a pobles de menys de mil habitants.

Josep Piera: Vinguérem per viure a la Drova, a dos quilòmetres de Barx, on els meus pares tenien la caseta d'estiueig. Marifé no tenia el carnet de conduir i es desplaçava en mobilette a l'escola. Volíem viure una realitat diferent a la de la ciutat de València. Ens feia molta il·lusió.

- Com era en aquell moment l'escola?

Marifé:  Quan arribe (setembre de 1974), l'alumnat havia passat a les “escoles velles” (un edifici del temps de la dictadura de Primo de Rivera), perquè les “escoles noves” (del temps de la dictadura de Franco) estaven en ruïnes. L'escola de Barx era una unitària amb dues aules, una per als xics (amb un mestre) i una altra per a les xiques (amb una mestra). Els pàrvuls estaven en la planta baixa d'una casa del poble amb una altra mestra. No hi havia cap material, excepció feta de les taules, les cadires, i la pissarra. Feia pena. Vaig demanar a l'alcalde que arreglàs la situació, i l'home ho va fer, convertint aquell vell casalot de sostres altíssims en quatre aules. Després de Nadal ens enviaren un nou mestre (que va ser el Josep) i vam reprendre les classes ja tots quatre en un mateix lloc.

- L'any 74 ja vas fer classes de valencià? Que en digué la inspecció?

Marifé: A l'inici no, perquè no en sabia prou. Sí que els vaig dir que em parlaren en valencià i així jo l'aprendria. La inspecció no passava pel poble ni a saludar. Jo encara no m'havia plantejat fer les classes en valencià. Aquesta experiència (que així en déiem) va començar després, quan vaig fer els cursets de l'ICE de Gandia.

Josep Piera: L'aprenentatge de la llengua el vaig iniciar amb un llibret (Faristol) i fent textos lliures; alguns es publicaven al diari Las Províncias, en una secció que es deia “Els xiquets i la llengua”. Hi havia una llei ministerial, dita de Villar Palasí, que ho permitia.

- Quan vàreu començar a fer classes en valencià? Per quin motiu és tan important l'aprenentatge en la llengua del medi?

Marifé: L'ensenyament en valencià, començà quan en tinguérem la cobertura legal, gràcies a un projecte pedagògic que aprovà la Universitat de València i el  ministeri d'Educació. Se'n deia Introducción de la lengua materna en preescolar y EGB. Tinguérem el suport dels nous inspectors de la zona al començament, però al cap de poc només ens n'avalava un, Diego Bejarano, que era andalús. Els altres se n'apartaren, potser seguint ordres o consells de més amunt.

Josep Piera: Jo només vaig estar de mestre el curs 74-75. L'objectiu era fer present la llengua a l'educació, i deixar de castigar-ne l'ús. En recorde una anècdota: tenia un xiquet que es negava a llegir. El seu pare havia mort feia poc. Jo vaig buscar un conte, El dofí Serafí, i li vaig dir afectuosament que llegira en veu alta. Amb por, com si esperara una clatellada al primer error, va començar sil·làbicament la primera frase: «el-me-u- pa-re» i en dir-ho s'aturà, em mirà i repetí tot seguit, amb admiració i somrient: «El meu pare». Em vaig adonar que era la primera vegada que entenia el que llegia. Vaig pensar: Quina cultura podem ensenyar si partim de la negació de la cultura del poble? Això no era ensenyar, era adoctrinar que diuen ara partits com el PP o Cs.

- En què consistia la renovació pedagògica que es volia dur a terme?

Marifé: A Gandia s'havia creat el Col·lectiu de Mestres de la Safor, l'objectiu del qual era renovar l'educació, que entrara l'aire lliure, amb nous mètodes pedagògics, com ara els de Freinet. En déiem fer una escola amb les finestres obertes. La realitat exterior havia d'entrar a les aules. L'escola no tenia sentit si quedava al marge de la realitat. Ens basàvem també en l'autogestió.

Josep Piera: Fora de l'horari escolar vam muntar una obra de teatre infantil, Les armes de Bagatel·la de Joaquim Carbó. En férem unes quantes representacions, per diferents pobles, acompanyats pels pares. Amb els dinerets que guanyàrem compràrem un tocadiscs i Marifé comença a fer classes de música. No hi havia mitjans, però els alumnes de Marifé anaven contents a classe. Els altres mestres, però, no participaven d'aquesta manera d'ensenyar. Cap problema, però.

Marifé: Una acció semblant també la vaig fer anys més tard a Gandia. El professor de música exigia un piano, organitzàrem una loteria nadalenca i vam comprar el piano.

Josep Piera: No tinc clar si aquestes iniciatives són factibles ara, amb tanta burocràcia.

- Com vàreu entrar en contacte amb aquestes noves tecnologies?

Marifé: Les anàvem aplicant a mesura que les apreníem, anant a cursets i a les Escoles d'Estiu. Usàvem idees i materials del moviment de la Rosa Sensat. Un altre material el fabricàvem a l'aula. Imprimíem textos propis amb una coca de gelatina.

-Una iniciativa important va ser la creació d'una biblioteca, no?

Marifé: La vaig muntar en un vell aparador que vaig trobar. Al principi amb tebeos en català, com Cavall Fort, i els còmics de Tintin i Astèrix. Després vam aconseguir algun llibre en valencià, o un, perquè n'hi havia ben pocs, un llibre amb textos literaris que havia editat la Caixa d'Estalvis de València.

- Quines altres novetats introduires, Marifé?

Marifé: La gimnàstica, la música, la pintura, les manualitats, la recollida de contes i refranys tradicionals, les eixides a la muntanya a estudiar la botànica local, que a l'aula hi haguessen flors, plantes, terraris, ocells...  La gimnàstica la féiem al camp de futbol, perquè el patí escolar era un tros de muntanya, hi anàvem cantant cançonetes folk, tots amb xandall; però hi havia gent que aquestes activitats no les veien amb bons ulls, perquè consideraven que a l'escola s'anava exclusivament a aprendre a llegir i escriure... en castellà.

També vaig introduir que aprengueren a tocar la flauta, encara que jo no en sabia, perquè a la Normal només m'havien ensenyat solfeig i unes cançonetes  populars a la Sección Femenina de la Falange. Vaig dir als xiquets que es demanaren per Reis una flauta, i jo també me'n vaig comprar una. Apreníem alhora, i aviat alguns la sabien tocar més bé que no jo. I ells feien de mestres.


Josep Piera: De tots aquests canvis, el que va ser més ben acceptat per la gent va ser la introducció de la música. Hi hagué pares i avis que van treure els seus instruments de vent de l'armari, i al cap de poc temps alguns alumnes s'incorporaren a la Banda de Música.

Marifé: També celebràvem les Falles i altres festes populars. Però tot es feia a l'escola, i es mostrava al carrer.


Els entrebancs

- Quan esclata el conflicte?

Marifé: Quan deixem de tindre el suport de la Inspecció educativa, a principis de 1982. Vam rebre una carta oficial que només autoritzava a parlar valencià en “el recreo”. Aquest document es va fer públic i... s'organitzà un escàndol enorme en la premsa escrita. Un escàndol focalitzat en la meua persona que aleshores era la directora. Cal dir que en aquell moment tot el claustre estava a favor de fer l'ensenyament en valencià. Entre ells, hi havia Víctor Labrado, que després escriuria “La Mestra”.

- Què creieu que va crear més polèmica en el poble: les innovacions metodològiques, fer les classes en valencià, o adoptar símbols associats a la llengua catalana, com ara el mapa dels anomenats Països Catalans?

Marifé: L'ús normal i culte de la llengua com a mitjà educatiu. Però el malestar a la contra vingué estimulat des de dalt, i tingué molta importància la premsa. El mateix diari que el 1974 publicava els textos que li enviàvem, Las Províncias, l'any 82 encengué la polèmica amb una carta al director, Cataluña en Barig (el nom del poble en una incorrecta grafia) signada per un pare de l'escola.

- Des de la distància dels fets creus que s'hauria pogut evitar el conflicte?

Marifé: El conflicte existia des de l'inici de la Transició, especialment a la ciutat de València: se'n digué “la batalla de València”. Com he dit, ja no hi teníem el suport de la Inspecció educativa. Hi havia molta crispació política. Fins i tot el govern estava en crisi. Hi havia hagut el 23-F...

- En algun moment previ a la implantació dels canvis, et plantejares que podries tenir problemes amb els pares d'alumnes?

Marifé: No ho sé. Les coses que passaven eren tan demencials que només podia que fer-ne front quan m'arribaven.

Josep Piera: Cal dir que la majoria de la gent del poble veia en Marifé una professional perquè era molt faenera. S'ocupava de l'escola al marge d'horaris, i els seus alumnes l'estimaven. Eren, però, temps de pors, des de la mort de Franco. A més, hi havia famílies influents que eren del règim...

- Per quins motius creus que el conflicte esclatà amb tanta virulència a Barx?

Marifé: També havia començat a Almoines, un altre poble de la Safor, però potser a causa de l'escàndol mediàtic de Barx, allà no tingué tanta virulència o repercussió. Els mestres de Barx, per aquestes dates, manteníem contactes amb altres comarques, i participàvem activament a les Escoles d'Estiu, per exemple.

  Com s'aconseguí acabar amb el conflicte?

Josep Piera: Quan, després que Marifé hagués patit tres còlics de ronyó,  vam acceptar una reunió amb la Inspecció i vam renunciar a seguir. La salut de Marifé estava en perill, la física i la psíquica. A Marifé li donaren la baixa mèdica i li van permetre triar una altra escola per al curs següent, la que volgués. La resta del claustre acceptà acabar el curs, però exigí deixar l'escola  amb les mateixes condicions que Marifé. També a ells se'ls permeté triar una nova plaça. Així va ser. I no vull contar més coses, ara per ara.

Marifé: El cas va arribar fins i tot al Congrés dels Diputats a Madrid. Però jo em trobava molt malament. Vaig escollir el col·legi Roís de Corella de Gandia. I els mestres d'aquest centre, en claustre, van decidir si acceptaven la mestra repudiada, o no. Van dir que sí.  

- Què vares aprendre de l'experiència?

Marifé: Quan li vaig dir al meu sogre que no volia tornar a Barx, em va contestar que hi havia de tornar i havia de saludar tothom amb la cara ben alta. Encara ho faig. Vaig entendre que, en realitat, l'actitud de rebuig de la gent responia a la ignorància, i que havien estat objecte de la manipulació política dels governants d'aleshores. Amb el pas dels anys molts d'aquells que m'insultaren i m'atacaren em saluden i em fan cas.

Josep Piera: ...perquè les coses han anat en part per on ella deia. Ells aleshores no li veien trellat ni sentit ni profit al que ella feia, però després els propis fills els han demostrat que les innovacions anaven a favor d'ells.

- Han passat més de 40 anys de la mort del dictador, creieu que la mentalitat franquista continua essent vigent?

Marifé: Però que no ho veus? El Pazo de Meiràs encara continua sent dels Franco.

Josep Piera: Si encara ara continua aquesta mentalitat és perquè ací varen guanyar la guerra els que a la resta del món civilitzat la varen perdre, però aquests mateixos van tolerar que Espanya fora una dictadura.

En aquest punt, Marifé s'aixeca i se'n va dient: «ja torneu a parlar de política?»

- Quina és la vostra vinculació amb Zoo? Com se'ls va ocórrer compondre eixa cançó?

Marifé: La veritat és que no ens coneixíem de res, ni tan sols sabíem que existira la cançó; fins que un dia, quan la lletra i la música ja estaven acabades, vingué Panxo a casa i ens demanaren l'opinió. Panxo, el cantant i compositor de Zoo digué que la idea de la cançó els vingué després de llegir el llibre de “La mestra”.

Josep Piera: De tant en tant pense que si el llibre continua llegint-se és perquè  la situació no ha canviat tant. Si Zoo ha escrit la cançó de “La mestra” és perquè admiren el compromís de Marifé però també perquè encara perceben la persecució a la nostra llengua i cultura.

- De la lletra, n'extrec aquestes afirmacions: «Del corral i el carrer  és l'ama / quin gust sentir-la parlar», «contrabandista de verbs clandestins»... Quina idea intenta transmetre Zoo segons el vostre punt de vista?

Josep Piera: Ho hauries de preguntar a l'autor de les lletres. Com a poeta, et diré que la peça està ben pensada i millor escrita. La primera citació va referida a possitivar l'ús de la llengua, però parteix, renovat el sentit, d'una cançó de bressol popular. La segona diu el que vam ser els mestres d'aquells anys, i és un decasíl·lab ben ajustat. Certament, en aquell temps el nostres mots eren clandestins.


- Fa una setmana José Ramón Bauzá, l'ex-president de les Illes Balears denunciava que “molts infants de la part forana gairebé no saben expressar-se en castellà”. Què li diries?

Marifé: Li diria que, a més de fals, això és impossible, ara. No és veritat perquè fins i tot els xiquets de la recent migració l'aprenen de seguida.

- Per què creus que ho diu?

Josep Piera: És pur cinisme. Acusen els altres del que ells fan contra la llengua catalana. No conec ningú que no sàpia parlar castellà, cultament, o més o menys vulgarment

- Com veus l'escola d'avui dia, Marifé?

Marifé: El que sé de l'actualitat ho sé perquè llegesc la premsa; mire poca televisió. Crec que els darrers anys, com a conseqüència de les retallades s'han fet passes enrera, per culpa de la llei Wert. De vegades pense que he tingut sort de jubilar-me, perquè certes coses no les hauria pogut suportar. Abans de jubilar-me vaig conèixer una nova situació, la de l'arribada d'alumnes, fills d'emigrants. En tinc un bon record, d'aquests últims anys a Gandia que feia classes de socials en valencià a alumnes que arribaven de moltes parts del món. L'aula semblava l'ONU: N'hi havia d'Ucraïna, de Rússia, del Marroc, asiàtics, sudamericans...

Des que em vaig jubilar he perdut el contacte amb l'escola; evite passar per davant de l'edifici perquè m'entra nostàlgia; pense, després de tot, que vaig ser feliç aquells anys. La cançó de Zoo em va emocionar quan la vaig escoltar. I em va fer sentir que, malgrat tot, l'experiència a Barx, i a Gandia, havia valgut la pena.

Josep Piera: Com deia un mestre nostre, els resultats d'una bona o mala educació no es veuen fins molts anys després.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris