algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 25°
29°

El Teatre del Mar acollirà, un any més, l'homenatge a les Roges del Molinar

41777

27-12-2017

El Grup Blanquerna i el Molinar en Moviment reten homenatge, un altre any, a les activistes del Molinar assassinades la nit de Reis del gener del 1937, conegudes com les Roges del Molinar. L'acte tendrà lloc el pròxim 4 de gener a partir de les 20.00 hores al Teatre del Mar (El Molinar).

Hi participaran Margalida Capellà, professora de Dret a la UIB i exdiputada de Més per Mallorca; Mireia Boya, exdiputada de la CUP i Carme Gomila, portaveu de la campanya Mallorca Lliure!. La música anirà a càrrec de Meritxell Gené. 

Segons ha destacat l'organitzador i activista cultural, Marcel Pich, es tracta d'un homenatge que ja forma part de l'entorn veïnal i més popular del Molinar. En aquest sentit, ha explicat que enguany s'ha decidit convidar a Capellà per la tasca que ha duit a terme amb la llei de fosses que ha permès començar a dur a terme aquest exercici de memòria històrica del poble de Mallorca i Mireia Boya perquè fou una de les impulsores de les anul·lacions dels judicis sumaríssims del franquisme en el Parlament de Catalunya. La intervenció de Mallorca Lliure servirà com a exemple de lluita actual que arrela amb força a Mallorca, assenyala Pich.

Qui eren les roges del Molinar?

Aurora Picornell

Política i sindicalista. Membre d'una coneguda família comunista del Molinar, fou una de les principals dirigents del Partit Comunista d'Espanya -PCE- a Mallorca durant la II República (1931-1936). Entre 1930 i 1931, fou una destacada militant de la Lliga Laica de Mallorca. El 1931, organitzà, el sindicat de sastresses. El 1932, es traslladà a València i es casà amb l'agent de la Internacional Comunista Heribert Quiñones González. El 1934, passà a Menorca, on organitzà, amb Quiñones, el Front Únic. Després dels fets d'Octubre de 1934, impulsà la reorganització del Socors Roig Internacional. Fou responsable del secretariat de la dona del comitè provincial de les Balears del PCE, i publicà nombrosos articles sobre la dona treballadora a Nuestra Palabra. Entre 1934 i 1936, participà en nombrosos mítings i assolí una gran popularitat a l'Illa. El 19 de juliol de 1936, després de l'alçament militar contra la II República, es refugià a la Casa del Poble, de Palma, i poc després fou detinguda i conduïda a la presó provincial. Traslladada a la presó de dones, el 5 de gener de 1937 va ser afusellada al cementeri de Porreres.

Catalina Flaquer Pascual

Tenia uns seixanta anys i es guanyava la vida fent senalles, al Molinar. Feia temps que havia abandonat el seu poble; pertanyia al Partit Comunista i estava separada del seu espòs. Ambdós factors marcaven una família a la Mallorca de la preguerra. Tenia tres filles i un fill. Na Catalina Torreta. Dues moriren juntament amb ella. És una història certament obscura, la de la seva mort. Sembla que la detingueren els primers dies de la rebel·lió militar i que la tancaren a la presó provincial. Volien que confesses el lloc on estaven amagades les seves filles Antònia i Maria i, per torturar-la, la tenien tancada dins una estança on no gaudia de claror. Quan cansats de torturar-la sense resultats pràctics, la retornaren a les estances de les altres presoneres, era una dona terriblement envellida, que portava unes ungles llarguíssimes i una roba que es rompia sense cap esforç, podrida com estava per la humitat. Traslladada a la presó de dones situada en el carrer d'en Sales de la Ciutat de Mallorca, va reunir-se amb les seves filles, finalment localitzades i detingudes. A entrada de fosca del 5 de gener del trenta-set, la zeladora va cridar quatre noms: el seu, els de les seves filles i el d'Aurora Picornell. I afegí; «salgan, que las piden», Tot d'una imaginaren de què es tractava, però Na Catalina Torreta no perdé en cap moment la serenitat. Hores més tard, totes quatre eren assassinades al cementeri de Porreres. L'endemà de matí, dia dels Reis, una dona d'aquest poble mostrava a la seva veïna un mocador de dona vella.  «Mira què he trobat avui a la Creu. Degueren matar qualque vella». Somreia en adonar-se de l'escarrufament de qui l'escoltava i afegia:  «I qualque jove, perquè també he trobat pintetes de colorins».

Antònia Pascual Flaquer

Vint-i-vuit anys. Fadrina, tot i que tenia un company: Lluís Montero, militant del Partit Comunista, afusellat. Ella també ho era del Partit Comunista i per guanyar-se el jornal, brodava a la Casa Singer, a la plaça de Cort de Palma. Era una persona de molta empenta. L'any trenta-quatre, arran de l'anomenada Revolució d'Octubre, fou empresonada i els primers dies de la rebel·lió militar va desaparèixer. Detinguda al cap d'uns mesos, fou conduïda a la presó de dones del carrer d'en Sales de la mateixa ciutat, on es reuní amb la seva mare i la seva germana, Maria.

Maria Pascual Flaquer

Vint-i-tres anys. Casada amb Josep Julià, també assassinat. Pertanyia al Partit Comunista i treballava en una botiga de confecció anomenada San Antonio, situada a la plaça d'en Coll de Palma. Com tota la seva família, era nascuda a Capdepera, però s'havia criat al Molinar. Quan esclatà la revolta militar, s'amagà a la casa dels conserges d'una fàbrica d'assaonament de pells que hi havia en el mateix barri. Trigaren a trobar-la, tot i que els falangistes sospitaven que era allí. Quan anaven a fer un escorcoll, ella s'amagava dins una alfàbia. Poca gent coneixia l'amagatall. La indispensable. Un  dia, un home va apropar-se a la seva filla Natàlia, de tres anys, que jugava al carrer. Ambdós representaren la comèdia de Na Caputxeta Vermella. «Nineta, què noms guapa? Vols un caramel». Parlaren. Potser jugaven. I després: «Vols molts de caramels, petita? Idò m'has de dir on està amagada la teva mare i també n'hi durem». D'aquesta manera detingueren Maria Pascual i la tancaren a la presó de dones del carrer d'en Sales de la ciutat. No l'afectà gaire la detenció. El deu de desembre del trenta-sis va escriure la darrera carta a la família:  «... pronto os mandaré el nuevo jersey. Resultará muy bonito, es una lana estupenda ... Hoy he tenido la nena, se pone muy gorda». Al cap de tres setmanes, dia 5 de gener del trenta-set, l'assassinaren a la Creu de Porreres.

Belarmina González Rodríguez

De Belarmina González no se'n sap gairebé res. És probable que no estigués tancada a Can Sales, perquè les preses que han parlat de la saca, anomenen quatre dones, no cinc. En qualsevol cas, és ben segur que totes moriren víctimes d'una estratègia encaminada a escapçar el moviment obrer.

L'assassinat d'Aurora, Belarmina i les roges, ben igual que el de Darder, Ques, Jaume i Mateu, contenia un missatge. Així com els d'aquests era un avís a la burgesia, els d'aquelles ho era al feminisme entès com a factor inseparable dels moviments obrers.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris