El mandatari balear ha assistit avui, juntament amb nombroses personalitats -polítiques, però també militars i religioses-, a l'acte de constitució i presentació de la Comissió d'Honor del VII centenari de la mort del beat Ramon Llull, a la Capella del Consolat de Mar.
Coincidint amb l'esdeveniment, el compte de Bauzá ha piulat tres missatges intentant lloar la figura de l'il·lustre mallorquí. En tots ha escrit 'Ramón', en comptes de 'Ramon', un fet que no ha passat desapercebut per alguns usuaris.
En l'hora dels parlaments, el president Bauzá, ha destacat de Llull el «plurilingüisme» com un dels trets més característics del beat. En concret, ha al·ludit al fet que Ramon Llull va escriure en àrab, llatí i llengua romànica, tenint sempre en consideració la llengua dels seus lectors.
«El seu compromís va ser tal», ha destacat, que el rei Jaume II li va encarregar que fundàs al Monestir de Miramar de Valldemossa l'Escola de Missioners per a l'ensenyament de les llengües orientals per formar els futurs evangelitzadors del nord d'Àfrica.
«En definitiva, Ramon Llull va ser un dels homes més il·lustres i que més ha contribuït a la cultura de les nostres illes», ha afirmat el cap del Govern en la seva intervenció, en què ha destacat el treball del beat com a filòsof, teòleg, místic, lògic, poeta, novel·lista, missioner, viatger i escriptor prolífic de més de dos centenars d'obres.
Al costat del president Bauzá no han faltat a la cita la presidenta del Parlament, Margalida Duran, el batle de Palma, Mateo Isern i, en representació del Consell de Mallorca, el vicepresident de Cultura, Patrimoni i Esports, Joan Rotger.
33 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Tot son opcions, però insistesc el catalunyisme és una modernitat d'inspiració jacobina, si t'agrada més. Jo som català però no de Catalunya, convendria trobar el nostre propi camí i no imitar els estats corcó.
"[...]l'ideal fóra adoptar, no ja la forma "Catalunya Gran", sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula "Catalunya". Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació "el Principat"[...] Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. [...]" Joan Fuster, "Qüestió de noms" (1962) Ara ja és factible, el futur ja és aquí. Tots quants tenim voluntat de reintegració ja hem superat "la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble" i, gràcies a tots aquells qui ens han preparat "les condicions materials i morals" perquè ho sigui, de factible, ens hem acostumat a utilitzar metòdicament el corònim Catalunya amb l'amplitud integral que li correspon, això és, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer. També, empram sistemàticament la denominació "el Principat" per referir-nos a les quatre províncies de la Comunitat autònoma espanyola, dita "Catalunya" per la legalitat estatal ocupant i per tots quants no han aconseguit, encara, "la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes".
«Com havia de ser la nostra revista? L’acord fou unànime: la nostra revista seria oberta a tothom, a tots els corrents estètics i a tot Catalunya (aleshores no dèiem “Països Catalans”, sinó Catalunya i prou. Per a nosaltres, tan Catalunya era Barcelona, com Alcoi, com Ciutat, com Lleida o com Perpinyà; i com que no significàvem res, ni érem cap força ni cap perill, ningú no hi tenia res a dir)». Josep Maria Llompart (Latitud 39, agost de 1981). L’article es refereix al naixement, l’any 1952, de la revista Raixa. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/258699
"Blai Bonet, el fons del mar" entrevista de Jordi Coca, Serra d'or, gener 1981 Per anar bé necessitaríem un sol president de la Generalitat per a tot el País Català; perquè tampoc no cal dir Països Catalans. No. País Català i prou. I un sol president. Un president per al País Català. El President de la Generalitat hauria de ser-ho del Principat, de les Illes i del País Valencià. Això de les autonomies ho espatlla tot. És com el conte de la vella per no arribar-ho a tenir mai. Et fan transferències de vint-i-cinc cèntims amb dues dècimes i s'obliden de la geografia, el llenguatge i el tarannà, que són realitats històriques com una catedral. http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/bonet-blai/paraula.htm
Del blog "Etziba Balutxo..." de Bartomeu Mestre i Sureda "[...]Jo mateix, nascut a Felanitx, sóc català. Tan català com Pere Oliver i Domenge, com Nadal Batle, com Miquel Bauçà o com Miquel Barceló. Ho som, talment l'algaidí Pere Capellà, en Mingo Revulgo, quan l'any 1935 escrivia: “Jo sóc mallorquí i és la meva glòria/ esser català per la meva història!”. Sóc català, perquè faig part de l'àmbit lingüístic, cultural i geogràfic que abasta la nació catalana[...]" http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/252182
Paraules de l'escriptor de Consell Joan Guasp en un fragment del parlament que va fer a la nit de les revistes en català (Barcelona, març 2013) i reproduïdes a la pàg. 20 del núm. 232 de la revista "El Mirall" (maig-juny 2013): "[...] nosaltres, des de les Illes, pensem en la Nació com una unió dels mal anomenats Països Catalans. Això de Països Catalans i de Catalunya, expressat com s'entén ara, no és del tot exacte. Hem de parlar només de Catalunya, però no com el Principat tot sol, sinó que formem Catalunya el Principat, [...], les Illes i el País Valencià. I altres petits territoris [...]. Jo que sóc de la zona del Raiguer, al centre de Mallorca, sóc tan català com els que han nascut a les comarques del País Valencià, la comarca d'Osona o de l'Empordà o qualsevol altra. Tant com un senyor nascut a Sant Just Desvern o a les rondes de Sant Antoni o de Sant Pere. [...]"
Espanyolistes mentals, amb traducció simultània, segons J. Mir: -Els de la "Resposta dels mallorquins" (10-6-1936) -Jeroni Rosselló (1873) -Llorenç Riber (1909) -Antoni Salvà (1932) -Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo" (2014) -Miquel Ferrà (1932) -Pere Oliver i Domenge (1916) -Joan Guasp (2013) -Blai Bonet (1981) -Josep Maria Llompart (1981) etc.
"La proposta de Guia recull, així mateix, una llarga tradició d'ús ample del significant Catalunya. Com a exemple paradigmàtic, el mallorquí Gabriel Alomar es referia a tota la Catalunya com a agrupació de la Catalunya continental i la Catalunya insular, tal com recull Gregori Mir en el llibre 'Sobre nacionalisme i nacionalistes a Mallorca'." (Viquipèdia, article "Digueu-li Catalunya") Aquí teniu la proposta de Josep Guia: http://in.directe.cat/documents/digueu-li_catalunya.pdf
@Transcriptor Te costarà molt recular més en la història per trobar afirmacions com les que detalles. Al llarg dels temps, amb una inflexió negativa a partir de la decadència del segle XVI, els illencs es consideraren catalans però no que Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera fossin Catalunya. De la mateixa manera que els catalans de la Gran companyia catalana, 90 anys després de estar establerts a Grècia, seguien essent catalans autoreferentciant-se com tals, però mai proposaren que Grècia fos Catalunya (el mateix trobariem a Sicilia i a altres bandes) Aquesta forma d'identificació entre pertinença i territori que defenses ancora les seves arrels en l'espanyolisme mental, amb traducció simultània.
sempre mallorquins, mai catalans!