Quan certs personatges baden la boca, encara que sigui virtualment, a les xarxes socials, tot tremola.

És el cas, per exemple, del diputat menorquí del PP, Antoni Camps, qui inicià ell totsol amb una piulada des del seu perfil personal de Twitter una tempesta de missatges, en la qual hi entraren alguns usuaris, indignats amb el parer del representant conservador.

Tot sorgí arran de l'alternativa que presentaran els socialistes a la Llei de Suport a la Dona Embarassada del PP. A l'enllaç de la notícia, el diputat signà un taxatiu: «L'alternativa a l'embaràs per l'esquerra és l'avortament. Uns defensam la vida i altres defensen la mort».

Just aquest comentari ja provocà una allau de reaccions. Mentre uns apuntaven que "l'alternativa del PP és negar-li la dependència si neix amb malformacions", altres expressaven que "si després els nins es moren de fam, perquè les seves famílies viuen en la pobresa (18% a Balears), ja és igual". 

Mentrestant el diputat no cedia ni un mil·límetre i afirmava "avortar és matar", i "no vulgueu tranquil·litzar la vostra consciència amb manipulacions lingüístiques". Fins i tot, quan algú es plantejà si podria ser constitutiu d'un delicte qualificar d''assassins' les persones partidàries de la interrupció voluntària de l'embaràs com un dret inalienable de la dona, el menorquí respongué: "ja no em ve d'una demanda. Per tant, endavant!".

Una usuària indignada amb Camps li demanava que es pronunciés sobre l'avortament quan pogués parir, a la qual cosa el diputat afirmà que ell podia opinar sobre qualsevol cosa, malgrat que no pogués dur vida al món. Al seu torn, una altra internauta li etzibava: "té la llibertat d'opinar de tot allò que a mi com a dona em nega".

I una última animalada. A la pregunta de si té més dret a la vida un òvul fecundat que un immigrant, Camps afirmà "el dret a la vida", matisant minuts més tard que "tenen el mateix dret a la vida. Tant l'un com l'altre". "Ningú no pot tenir més dret a viure que un altre, per molt discapacitat que sigui", destacà finalment.

Quan ja eren massa els usuaris contestataris com per poder dur endavant un debat ordenat amb ells, l'aforat ha escrit: «Podeu manipular ses meves paraules fins a l'extrem. Jo dic el que dic, no el que voleu que digui». Però per a molts, precisament, el problema era en allò què havia dit.