Amb el relleu del titular de la conselleria d'Educació no s'ha acabat, ni prop fer-hi, el debat polític arran del projecte del multilingüisme que el Govern de José Ramón Bauzá preveu instal·lar a les aules de Balears a partir del curs que ve.
Ahir fou la consellera del ram, Joana Maria Camps, qui sortí en defensa del decret de llengües, afirmant a la sessió del Parlament que amb la nova normativa «s'ha acabat que qui vulgui parlar anglès hagi de pagar classes particulars».
La controvertida afirmació ha estat rebatuda aquest dimecres per part del portaveu de MÉS, Biel Barceló, que ha considerat que amb la nova situació, «les classes de repàs hauran de ser de matemàtiques i filosofia», perquè a la pràctica no hi ha professors suficients per a aplicar el Decret sobre el Tractament Integrat de Llengües (TIL).
Una instrucció «il·legal»
Un altre representant de la coalició ecosobiranista, Antoni Alorda, ha denunciat per la seva banda una instrucció interna que va emetre la Conselleria aquest divendres als centres públics, que ha qualificat d'«il·legal» en modificar un Decret «sense tenir el rang suficient».
Segons ha detallat el diputat, aquesta instrucció exclou la 'Religió i l'Estudi' del repartiment de llengües, sense especificar els motius i «exigeix que com a mínim, dues assignatures no lingüístiques s'imparteixin en alguna de les llengües oficials o en anglès».
En l'opinió d'Alorda, aquesta és una altra manifestació dels atacs del PP a la comunitat educativa, ja que provocarà, «encara més», que s'imparteixin «classes d'anglès en aules masificades, sense desdoblament, sense suport i amb famílies amb necessitats especials».
En aquest sentit, i malgrat que des del Govern es promet l'«excel·lència educativa», el que veritablement es fa és posar «en perill tot el procés d'ensenyament».
30 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
"[...]l'ideal fóra adoptar, no ja la forma "Catalunya Gran", sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula "Catalunya". Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació "el Principat"[...] Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. [...]" Joan Fuster, "Qüestió de noms" (publicat el 1962) Ara ja és factible, el futur ja és aquí. Tots quants tenim voluntat de reintegració ja hem superat "la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble" i, gràcies a tots aquells qui ens han preparat "les condicions materials i morals" perquè ho sigui, de factible, ens hem acostumat a utilitzar metòdicament el corònim Catalunya amb l'amplitud integral que li correspon, això és, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer. També, empram sistemàticament la denominació "el Principat" per referir-nos a les quatre províncies de la Comunitat autònoma espanyola; dita "Catalunya" per la legalitat estatal ocupant i per tots quants no han aconseguit, encara, "la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes".
psan.cat/llibres/digueu-li/digueu-li.pdf www.tot-catalunya.cat "La proposta de Guia recull, així mateix, una llarga tradició d'ús ample del significant Catalunya. Com a exemple paradigmàtic, el mallorquí Gabriel Alomar es referia a tota la Catalunya com a agrupació de la Catalunya continental i la Catalunya insular, tal com recull Gregori Mir en el llibre 'Sobre nacionalisme i nacionalistes a Mallorca'." Viquipèdia, article "Digueu-li Catalunya"
Mites i Mentides del nacionalisme imperialista català. Mite: L’any 1714 Catalunya va perdre la seva independència: fou conquerida per Espanya i les institucions catalanes foren abolides. Realitat: Abans de 1700 Catalunya no era independent, sinó que era un territori amb institucions pròpies integrat dins de la Corona Espanyola des de feia segles. Aquell any, el rei Carles II (d’Espanya, inclosa Catalunya) morí sense descendència i s’inicià una guerra de Successió al tron (no pas de Secessió sobiranista) entre dos candidats: Felip d’Anjou –francès- i Carles d’Habsburg –alemany-. A tots els territoris de la Corona hi hagué seguidors d’un i d’altre candidat. Les institucions catalanes primer van jurar fidelitat a Felip d’Anjou (Corts de 14 de gener de 1702, a Barcelona), però després una flota anglo-holandesa a favor de Carles va desembarcar al riu Besós (el 25 d’agost de 1705) i va conquerir Barcelona davant la indiferència de la població. El 16 d’octubre les institucions catalanes van reconèixer a Carles com a rei d’Espanya. Finalment, la guerra va acabar amb la renúncia de Carles al tron (perquè havia estat anomenat Emperador del Sacre Imperi) i Felip V no tingué oposició: va amnistiar els dirigents de la revolta austracista, però va abolir les institucions catalanes, tot creant un estat centralista a imitació de la França d’aquell moment. Les institucions del s.XVIII eren estamentals, pròpies del feudalisme: representaven a l’aristocràcia, la burgesia i l’alt clergat. Defensaven, per tant, els interessos d’aquells. No hi havia pas un Parlament com el que coneixem avui dia, ja què sobirania nacional i popular són conceptes posteriors, no coneguts en el moment del fets. Mite: Amb el Decret de Nova Planta de 1716, Felip V prohibí la llengua catalana i imposà el castellà. Realitat: No es va prohibir pas l’ús del català, sinó del llatí, i només com a llengua de treball administratiu a l’Audiència. A més, el procés de castellanització no arrenca ni s’enforteix el 1716, sinó que es tracta d’un procés gradual i no imposat que va començar molt abans, el 1400, coincidint amb l’entronització dels Trastàmara, i va continuar a poc a poc per altres motius (impremta, literatura, etc). Mite: La sardana, ball nacional de Catalunya, folclore català d’arrels hel•lèniques. Realitat: La sardana és un invent de mitjans segle XIX. El nacionalisme de dretes del s. XIX cerca la creació i institucionalització de nous mites i noves tradicions per a una Catalunya moderna i sobirana. Paral•lelament, es va anar bastint i forjant el mite de Pep Ventura: idealització històrica, literària i musical, tergiversant-se volgudament la seva imatge, fins arribar a proscriure bona part de la seva obra musical per “poc catalanista”. Mite: Espanya existeix només des de fa 300 anys Realitat: La unitat cultural i política de la Península ha estat constant al llarg de la Història, trencada en moments de crisi o transició (taifes, cantonalisme, regnes reconquesta,…). Mite: Espanya i França es van repartir Catalunya com a botí de guerra. Per això la Catalunya Nord es troba sota la opressió francessa Realitat: Fou l’expansionisme de França, aprofitant-se de la debilitat d’aquell moment de la Corona Hispànica, com França va esgarrapar el Rosselló, entre d’altres territoris molt més estratègics i importants que el Rosselló Mite: Els “Països Catalans”, nació escuarterada per francesos i espanyols Realitat: A les darreres dècades del franquisme (anys 60-70 del s. XX), alguns intel•lectuals nacionalistes –d’arrel romàntica decimonònica- impulsen un projecte de reidentificació “nacional” on troben en la llengua catalana l’eix vertebrador, el pal de paller, de la identitat catalana. Estan finançats per Òmnium Cultural i són, entre d’altres Max Cahner i Joan Fuster. Mite: Catalunya ha viscut sempre d’esquena a la Península, i mirant sempre a la Mediterrània Realitat: La consciència dels catalans fou profundament hispànica: “Desclot narra un viaje del Conde de Barcelona a Alemania para entrevistarse con el Emperador. Se presenta diciendo: «Señor, yo soy un caballero de España». Y se presenta a la Emperatriz diciendo: «Yo soy un Conde de España al que llaman el Conde de Barcelona». El Emperador dice a su séquito: «… han venido dos caballeros de España, de la tierra de Cataluña»” Mite: Lluís Companys, màrtir català, demòcrata de socarrel Realitat: Fou un perill per a la convivència pacífica catalana. Cada cop més radicalitzat, no va dubtar a fer servir la violència per a imposar els seus objectius: primer, va protagonitzar un cop d’Estat contra la República el 6 d’octubre de 1934; i després, va armar a les milícies violentes al 1936. Mite: Catalunya viuria millor si no fos víctima de Madrit Realitat: És clar, tots els nostres mals provenen de Madrit. Un cop assolida la independència… automàticament, l’atur desapareixerà, les autopistes seran gratuïtes, la sanitat pública millorarà… i els cecs veuran, els coixos caminaran, els leprosos es curaran, plourà manà del cel, gaudirem de la utopia viva i personificada, del paradís a la Terra. No! A veure si despertem! Mite: Catalunya vol la independència Realitat: Som els catalans, les persones que hi vivim i treballem, els que podem voler la independència o no voler-la. Però no Catalunya, la qual no és cap ésser viu, no pot tenir voluntat ni transmetre-la per enlloc. I a cap de les eleccions generals, autonòmiques ni locals ha guanyat mai cap partit independentista. Tampoc les famoses Consultes han demostrat l’existència d’una massa social independentista (només el 20% del cens). Mite: A Catalunya hem de pagar peatges i Andalusia té autovies gratuïtes Realitat: Sí, paguem masses autopistes. Recordem que aquestes són creació i titularitat autonòmica, no pas estatal: és la Generalitat qui les crea, n’és titular, i determina el preu del peatge. Excepte els de les AP7 y AP2, que es van construir a començaments dels anys 70, per la qual cosa són de titularitat estatal. La Generalitat no vol assumir el traspàs de la titularitat d’aquestes dues autopistes, per tal de no haver de pagar el rescat a l’empresa concessionària. Si no fos per això, serien autonòmiques també. Mite: Les consultes per la independència han estat un èxit Realitat: Aquestes consultes han posat de manifest el Màtrix social que vivim a Catalunya: la simulació social de què els catalans som nacionalistes. L’independentisme interessa només al 20% de la població, és un corrent rural propi de la Catalunya més sentimental i tradicional, i no és pas un corrent eminentment jove. Mite: El “dèficit fiscal”. Amb la independència seriem més rics i viuríem millor Realitat: La independència seria un “mal negoci” per a Catalunya. El saldo de l’actual “dèficit fiscal” desapareixeria, degut a: una previsible disminució dels ingressos fiscals (motivada per la reducció de l’activitat econòmica i del PIB), i a un necessari augment de la despesa pública (motivada pel “cost de la sobirania”) Mite: L’Oasi Català, fet diferencial Realitat: Il•lusió óptica. Durant 30 anys s’ens va vendre la moto, de forma reiterada fins l’avorriment, de què Catalunya era un oasi de seny, maduresa i responsabilitat. En definitiva, un altre “fet diferencial” de la tribu catalanista, en contraposició a la tribu veïna, els espanyols, on tot era decadència, brutícia, i maldat. Però ara ja sabem en què consistia allò de l’”oasi català”: en l’ús de la Senyera per a tapar les vergonyes pròpies i alienes. Mite: Una Catalunya independent romandria a la Unió Europea Realitat: En l’actual moment de l’evolució de la UE, només un acord dels 27 estats membres podria permetre un procés de secessió estatal i integració europea. Aquest acord es trobaria amb límits polítics difícils de resoldre, doncs provocaria un risc de contagi, un eventual procés encadenat de secessions, que afebliria a la Unió i a tots els Estats membres, éssent, a més, contradictori amb el procés d’integració europea i nefast per a afrontar amb èxit els reptes que la globalització, la demografia i la geopolítica ens plantegen. Mite: L’Estat inverteix més a Madrit que a Catalunya, especialment en infraestructures Realitat: Les dades de Foment desmunten aquesta tesi: hi ha centralitat entorn de les grans ciutats, també a Barcelona. Catalunya és la primera comunitat en inversió executada pel Ministeri de Foment des de l’any 2004: més de 14.700 milions d’euros fins a desembre de 2010. I també és la comunitat amb la inversió més alta prevista per 2011. També hi ha dades concretes quant a ferrocarrils, carreteres, etc.
"1923: La nostra parla La nostra parla era una societat presidida pel maonès Joan Mir i Mir, el qual havia escrit el 1917: "Per part meva, crec necessari dir-vos en primer lloc que estic del tot conforme que la nostra parla no és més que una petita variació de la llengua catalana, i em pens que tots arribarem a comprendre que som catalans, fills dels que varen prendre Menorca als moros i dels qui han anat venint d'aquelles hores ençà. Catalans som i en bon català acabaran per escriure tots aquells que vulguin fer-ho així com toca". El desafiament no seria fàcil i sorgirien polèmiques per part d'aquells que defensaven el castellà. Però Joan Mir i Mir tenia les coses ben clares." (Miquel Ferrà i Martorell, dBalears, 8-2-12) Joan Mir i Mir tenia el mateix sentiment nacional que Ramon Llull, Anselm Turmeda, Jeroni Rosselló, Antoni Maria Alcover, etc.
Mites i Mentides del nacionalisme imperialista català. Mite: L’any 1714 Catalunya va perdre la seva independència: fou conquerida per Espanya i les institucions catalanes foren abolides. Realitat: Abans de 1700 Catalunya no era independent, sinó que era un territori amb institucions pròpies integrat dins de la Corona Espanyola des de feia segles. Aquell any, el rei Carles II (d’Espanya, inclosa Catalunya) morí sense descendència i s’inicià una guerra de Successió al tron (no pas de Secessió sobiranista) entre dos candidats: Felip d’Anjou –francès- i Carles d’Habsburg –alemany-. A tots els territoris de la Corona hi hagué seguidors d’un i d’altre candidat. Les institucions catalanes primer van jurar fidelitat a Felip d’Anjou (Corts de 14 de gener de 1702, a Barcelona), però després una flota anglo-holandesa a favor de Carles va desembarcar al riu Besós (el 25 d’agost de 1705) i va conquerir Barcelona davant la indiferència de la població. El 16 d’octubre les institucions catalanes van reconèixer a Carles com a rei d’Espanya. Finalment, la guerra va acabar amb la renúncia de Carles al tron (perquè havia estat anomenat Emperador del Sacre Imperi) i Felip V no tingué oposició: va amnistiar els dirigents de la revolta austracista, però va abolir les institucions catalanes, tot creant un estat centralista a imitació de la França d’aquell moment. Les institucions del s.XVIII eren estamentals, pròpies del feudalisme: representaven a l’aristocràcia, la burgesia i l’alt clergat. Defensaven, per tant, els interessos d’aquells. No hi havia pas un Parlament com el que coneixem avui dia, ja què sobirania nacional i popular són conceptes posteriors, no coneguts en el moment del fets. Mite: Amb el Decret de Nova Planta de 1716, Felip V prohibí la llengua catalana i imposà el castellà. Realitat: No es va prohibir pas l’ús del català, sinó del llatí, i només com a llengua de treball administratiu a l’Audiència. A més, el procés de castellanització no arrenca ni s’enforteix el 1716, sinó que es tracta d’un procés gradual i no imposat que va començar molt abans, el 1400, coincidint amb l’entronització dels Trastàmara, i va continuar a poc a poc per altres motius (impremta, literatura, etc). Mite: La sardana, ball nacional de Catalunya, folclore català d’arrels hel•lèniques. Realitat: La sardana és un invent de mitjans segle XIX. El nacionalisme de dretes del s. XIX cerca la creació i institucionalització de nous mites i noves tradicions per a una Catalunya moderna i sobirana. Paral•lelament, es va anar bastint i forjant el mite de Pep Ventura: idealització històrica, literària i musical, tergiversant-se volgudament la seva imatge, fins arribar a proscriure bona part de la seva obra musical per “poc catalanista”. Mite: Espanya existeix només des de fa 300 anys Realitat: La unitat cultural i política de la Península ha estat constant al llarg de la Història, trencada en moments de crisi o transició (taifes, cantonalisme, regnes reconquesta,…). Mite: Espanya i França es van repartir Catalunya com a botí de guerra. Per això la Catalunya Nord es troba sota la opressió francessa Realitat: Fou l’expansionisme de França, aprofitant-se de la debilitat d’aquell moment de la Corona Hispànica, com França va esgarrapar el Rosselló, entre d’altres territoris molt més estratègics i importants que el Rosselló Mite: Els “Països Catalans”, nació escuarterada per francesos i espanyols Realitat: A les darreres dècades del franquisme (anys 60-70 del s. XX), alguns intel•lectuals nacionalistes –d’arrel romàntica decimonònica- impulsen un projecte de reidentificació “nacional” on troben en la llengua catalana l’eix vertebrador, el pal de paller, de la identitat catalana. Estan finançats per Òmnium Cultural i són, entre d’altres Max Cahner i Joan Fuster. Mite: Catalunya ha viscut sempre d’esquena a la Península, i mirant sempre a la Mediterrània Realitat: La consciència dels catalans fou profundament hispànica: “Desclot narra un viaje del Conde de Barcelona a Alemania para entrevistarse con el Emperador. Se presenta diciendo: «Señor, yo soy un caballero de España». Y se presenta a la Emperatriz diciendo: «Yo soy un Conde de España al que llaman el Conde de Barcelona». El Emperador dice a su séquito: «… han venido dos caballeros de España, de la tierra de Cataluña»” Mite: Lluís Companys, màrtir català, demòcrata de socarrel Realitat: Fou un perill per a la convivència pacífica catalana. Cada cop més radicalitzat, no va dubtar a fer servir la violència per a imposar els seus objectius: primer, va protagonitzar un cop d’Estat contra la República el 6 d’octubre de 1934; i després, va armar a les milícies violentes al 1936. Mite: Catalunya viuria millor si no fos víctima de Madrit Realitat: És clar, tots els nostres mals provenen de Madrit. Un cop assolida la independència… automàticament, l’atur desapareixerà, les autopistes seran gratuïtes, la sanitat pública millorarà… i els cecs veuran, els coixos caminaran, els leprosos es curaran, plourà manà del cel, gaudirem de la utopia viva i personificada, del paradís a la Terra. No! A veure si despertem! Mite: Catalunya vol la independència Realitat: Som els catalans, les persones que hi vivim i treballem, els que podem voler la independència o no voler-la. Però no Catalunya, la qual no és cap ésser viu, no pot tenir voluntat ni transmetre-la per enlloc. I a cap de les eleccions generals, autonòmiques ni locals ha guanyat mai cap partit independentista. Tampoc les famoses Consultes han demostrat l’existència d’una massa social independentista (només el 20% del cens). Mite: A Catalunya hem de pagar peatges i Andalusia té autovies gratuïtes Realitat: Sí, paguem masses autopistes. Recordem que aquestes són creació i titularitat autonòmica, no pas estatal: és la Generalitat qui les crea, n’és titular, i determina el preu del peatge. Excepte els de les AP7 y AP2, que es van construir a començaments dels anys 70, per la qual cosa són de titularitat estatal. La Generalitat no vol assumir el traspàs de la titularitat d’aquestes dues autopistes, per tal de no haver de pagar el rescat a l’empresa concessionària. Si no fos per això, serien autonòmiques també. Mite: Les consultes per la independència han estat un èxit Realitat: Aquestes consultes han posat de manifest el Màtrix social que vivim a Catalunya: la simulació social de què els catalans som nacionalistes. L’independentisme interessa només al 20% de la població, és un corrent rural propi de la Catalunya més sentimental i tradicional, i no és pas un corrent eminentment jove. Mite: El “dèficit fiscal”. Amb la independència seriem més rics i viuríem millor Realitat: La independència seria un “mal negoci” per a Catalunya. El saldo de l’actual “dèficit fiscal” desapareixeria, degut a: una previsible disminució dels ingressos fiscals (motivada per la reducció de l’activitat econòmica i del PIB), i a un necessari augment de la despesa pública (motivada pel “cost de la sobirania”) Mite: L’Oasi Català, fet diferencial Realitat: Il•lusió óptica. Durant 30 anys s’ens va vendre la moto, de forma reiterada fins l’avorriment, de què Catalunya era un oasi de seny, maduresa i responsabilitat. En definitiva, un altre “fet diferencial” de la tribu catalanista, en contraposició a la tribu veïna, els espanyols, on tot era decadència, brutícia, i maldat. Però ara ja sabem en què consistia allò de l’”oasi català”: en l’ús de la Senyera per a tapar les vergonyes pròpies i alienes. Mite: Una Catalunya independent romandria a la Unió Europea Realitat: En l’actual moment de l’evolució de la UE, només un acord dels 27 estats membres podria permetre un procés de secessió estatal i integració europea. Aquest acord es trobaria amb límits polítics difícils de resoldre, doncs provocaria un risc de contagi, un eventual procés encadenat de secessions, que afebliria a la Unió i a tots els Estats membres, éssent, a més, contradictori amb el procés d’integració europea i nefast per a afrontar amb èxit els reptes que la globalització, la demografia i la geopolítica ens plantegen. Mite: L’Estat inverteix més a Madrit que a Catalunya, especialment en infraestructures Realitat: Les dades de Foment desmunten aquesta tesi: hi ha centralitat entorn de les grans ciutats, també a Barcelona. Catalunya és la primera comunitat en inversió executada pel Ministeri de Foment des de l’any 2004: més de 14.700 milions d’euros fins a desembre de 2010. I també és la comunitat amb la inversió més alta prevista per 2011. També hi ha dades concretes quant a ferrocarrils, carreteres, etc.
Fragment del discurs, amb ortografia antiga, de Jeroni Rosselló en els Jocs Florals de Barcelona de 1873 "Tinga lo nom de Catalunya , sia Catalunya la terra tota ahont la nostra llengua se parla, y no hi hage per tots nosaltres mes qu' una sola pàtria y una sola llengua , y aquesta cobrarà en galania lo que la pàtria crexerà en grandesa. No posem esment ahont se gronxa lo breçol de tots los que aquí ens aplegam , que açò se tany entre 'Is fills d'una sola mare. No siàm uns dels altres gelosos de les joyes que uns y altres de totes parts aportam à la nostra benvolguda, ja que tantes ne dexà oblidades en los recons de les terres que senyorejà la seua gentilesa. Per tot n' hi trobarem de les perles que li caygue- ren quant catiua li fou tolta la corona y de la cort la desterraren, ahont tant s' era ennoblida y engalanada. Y no perquè les trobeu vo- saltres per dins los burchs mes encastellats en les vostres serres, ò per les masies que blanquejan en les llunyanes fondalades, les ha- vem de mirar de reull los qui no 'n siam conexents; ni per haverles hagudes uns per los vilatges de Mallorca y els altres per los caba- nyals de València, haveu vosaltres de negarvos à engastarles en la dia- dema que li restituïm, ò en la vesta ab que la volem endiumenjar. Recordemnos que en lo temps de les nostres glòries no hi havia p' els avis mes qu' una sola llengua, sens que lletjura la faés à ninguns estranya. Ramon Llull cantava son Desconort, axí com escrivia lo rey en Jaume son llibre de la Saviesa, ò com en rims posava la Biblia en Romeu de Ça-Burguera: Ausias-March puntejava ses esparçes, axí com dehia sos estramps en Jaume d' Aulesa, ò dictava ses balades en Lluís de Vilarasa : en lo Cançoner de París no s' hi troba mes que la pura manera catalana entre tots los trobadors de les diferents encontrades de lo realme d' Aragó que hi dexaren sos bells dictats ; y fins Fra Anselm Turmeda , qu' havem sempre tingut per fill de Catalunya, nasqué , teniuho per segur, en les muntanyes de Mallorca , sens que per sos rims ni per sos vocables vos n' haguesseu adonat ni ho ha- guesseu pogut conexer. Y si llavors era una la llengua, creyeu fóra de bon seny ferne tantes com son les corrupcions en que los dife- rents pobles la desfiguraren? No , per cert. Triemla tots ab ull clar y bon juhi, sens que nos torben les predileccions ni les parcialitats. Vu' llam acullir totes les riqueses que sian de bona mena, d' hont se vulla que vinguen , si son de gent nostra , y rebujem sens mirament tot lo qu' entela lo clar espill ahont se mira la gentil aymía. Axis l'arbre posarà gran esponera, y joies seran les flors que esclatin en lo ver y saborosos los fruyts que en la tardor hi madurin. Fasseuho, y llavors be podrem cridar com los primers creuats p' el camí de la nostra restauració literària, y cantar bellament , com los aucells en l'aubada , la vinguda del astre resplan- dent del nostre esdevenidor."
He pensat en Bernat Vidal i Tomàs (Santanyí, 1918 – Palma, 1971), novel•lista, historiador i poeta mallorquí. Apotecari de professió, com en José Ramón, que es dedicà a la investigació històrica, especialment sobre el segle XIX, i a la literatura. I també he pensat en Pere Oliver Domenge, l'apotecari Barceló, qui just tenia vint-i-dos anys quan va publicar, al setmanari El Felanigense, això: “S'ha olvidat [...] de que nostros avantpassats al peu dels documents oficials i seguit á la firma, posaven les següents paraules, Catalá de Mallorques, i dich que sa n’ha olvidat, perque de lo contrari no afirmaria qu’els mallorquins no som catalans, afirmació tant absurda com si jo ara digués qu’els mallorquins no som llatins.” Quin abisme!!!!
1289: A la dedicatòria que fa Ramon Llull en un manuscrit seu que va lliurar al Dux de Venècia, Pietro Gradenigo, es pot llegir: "Ego, magister Raymundus Lul, cathalanus" ("La Festa de l'Estendard y los orígenes de los mallorquines", Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma. Diario de Mallorca, 30-12-2012) -Fragment de l'aprovació de la Doctrina lul·liana (París,1309): "ad requisitionem Magistri Raymundo Lull Chatalani de Majoricis" ("Nueva Historia de la Isla de Mallorca y de otras Islas a ella adyacentes" de Joan Binimelis, Mallorca 1593. Traduïda de l'original català al castellà per Guillem Terrassa i impresa a la impremta Tous de Palma l'any 1927 per al diari "La Última Hora". Tom V, capítol I, pàg. 10) -1365: Els diputats mallorquins escriuen al Cerimoniós: "Com los mallorquins e poblars en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya...", http://argumentari.blogspot.com.es/2009/02/referencies-sobre-la-llengua.html -1390: Els jurats del regne de Mallorca ordenaven que "si alcun català robava gra de dia, lo fossen tallades les orelles; si el lladre era un catiu o cativa" se li augmentava el càstig. Si el robatori era durant la nit se'l condemnaria a la forca, "per qualsevol persona axí catalana, com catiu o cativa". Això demostra que el gentilici "català" es feia servir per a referir-se als repobladors cristians lliures, o als seus descendents, i per a diferenciar-los, dins la societat mallorquina, dels esclaus. ("La Festa de l'Estendard y los orígenes de los mallorquines", Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma. Diario de Mallorca, 30-12-2012) -1418: Anselm Turmeda es presenta ell mateix de la manera següent: "aquell fill d'Adam que està assegut sota aquest arbre és de nació catalana i nat a la ciutat de Mallorques i té per nom Anselm Turmeda". ("La Festa de l'Estendard y los orígenes de los mallorquines", Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma. Diario de Mallorca, 30-12-2012)
Sa adoctrinament polític en centres educatius és típic de totalitarismes, com es feixisme i es comunisme, no de democràcies avançades, Pancatalanisme a Catalunya no a Ca Nostra
Sa adoctrinament polític en centres educatius és típic de totalitarismes, com es feixisme i es comunisme, no de democràcies avançades, Pancatalanisme a Catalunya no a Ca Nostra