La massificació esquitxa l’inici del curs escolar

@Bernat: No crec que dur corbata sigui una estratègia per a imposar-te amb els alumnes, especialment el mes de juny amb 38º dins les aules. I no trob normal que el respecte s'hagi de guanyar. El meu fill és petit i ja té molt clar com ha de parlar a la gent gran. I això inclou la mestra, la dotora, el cambrer o la senyora de neteja de l'escola. Un professor pot perdre el respecte si no se'l mereix, però haver de lluitar d'entrada per a guanyar-lo és vergonyós i demostra ben poca educació.

A Una professora cansada de llegir dois: Subscric totalment les teves paraules.Les circumstàncies han canviat molt i ara els mestres i els professors ho tenen molt més difícil. Expliques molt bé les causes de la manca de respecte d'alguns alumnes cap als seus professors. Tenc amics que són del gremi i comenten que els al·lots no fan més que copiar les actituds dels pares. Si a ca seva els consenten quasi qualsevol cosa i, a més, senten comentaris negatius dels pares cap als educadors, llavors a l'escola o a l'institut se senten protegits per fer qualsevol cosa. Si hi afegim la campanya de desprestigi del PP contra tots els funcionaris, i els docents en particular, és clar que les circumstàncies afavoreixen aquesta manca de respecte. A Cabrit: Jo no m'ofenc a no ser que m'insultin. Es pot discrepar des de la tolerància. No és tan difícil.

@ Una profesora: No puc estar mes d´acort amb tot el que dius. No es poden extrapolar situacions de fa 30 anys, pero si extreure algunes conclusions de les coses ben fetes que es feien i que varen canviar per empitjorar la situació. I una d´elles era l´estética dels ensenyants aquells mestres anaven a donar clase molts dells amb americana i corbata. Avui vas a veure el tutor del teu fill i se presenta en xancletes i una camiseta amb el lema "salvem els dragons". No mos equivoquem, som d´esquerres, ecologista i nacionalista convençut, pero hem de reconeixer que en qualque moment el profesorat s´ha equivocat en les formes, el respecte se guanya no se té i mes avui que s´inculca el dialeg desde l´escola i al si de les families. Els pares en tenim tota la culpa de la manca de respecte que l´alumna te al profesorat, pero aquest no ha ajudat gens. I remarc el que vaig escriure antes. Els alumnes amb segons quines caracteristiques se dilueixen dins els sistema que en la masificació será pitjor. Només s´ha ajudat als que tenen mancances, me pareix fantástic, pero als que tenen necesitats especifiques per anar per sobre la mitjana, aquets, com dic es moren d´oi i ara seguirá igual, perque fins ara no podia anar pitjor.

A veure, les condicions de fa 30 anys no són comparables (ho sé perquè jo era a les aules i també hi som ara). Pensau que a secundària els nins de necessitats especials (amb problemes cognitius, físics, mentals o sociofamiliars greus) ja no hi arribaven, eren expulsats del sistema educatiu en acabar l'EGB, I a primària, no es diagnosticaven ni els tractaven, se'ls deixava de banda i punt i feien el que podien. Tampoc hi havia una cinquantena de nacionalitats diferents als centres: no hi havia dins les aules nins que no entenguessin ni una paraula de català ni de castellà (ni adolescents que no haguessin estat tan sols alfabetitzats)i de cultures amb uns valors totalment diferents als nostres. Aquest fenòmen és relativament recent i cal temps per a arribar a aconseguir una bona convivència però també calen mitjans per a donar-los l'atenció necessària (individualitzada). Fa 30 anys, les famílies inculcaven valors com el respecte per l'autoritat o la importància de l'educació i no sobreprotegien els nins com es fa ara (què haruien fet els vostres pares si el director els hagués cridat perquè havíeu trencat o robat material o insultat un professor?). Els estudis eren útils i opcionals, no una obligació legal que només té com a sortide l'atur. Tampoc no hi havia els mateixos referents socials de gent inculta que es fa rica a la tele sense fotre ni brot, ni el "boom" la moda "nini". La mentalitat era diferent, la composició de la societat i de les aules era diferents... No es pot extrapolar alegrement. Qui ho fa és perquè no sap de què parla. Jo us desafiaria a fer classe un matí en un IES en aquestes condicions, a veure quant durau. Us puc ben assegurar que canviaríeu d'opinió sobre els 40 dins classe. @Cabrit: abans el professor comptava amb el respecte de l'alumnat d'entrada. Ara, des del moment que fiques el peu a l'aula, has d'afrontar desafiaments i te l'has de guanyar a pols. Això no és normal i bona part de la culpa la tenen els pares que no saben educar en el respecte o que menyspreen davant els fills el paper dels professors, així com les campanyes de desprestigi del nostre gremi (començant per les del PP) o el fet que en aquesta societat materialista la cultura no li importi a ningú un pebre (el que no dóna doblers, no serveix per res). És clar que hi ha professors que en aquestes condicions tan adverses no se'n surten bé. Però hi ha un problema de base que és l'eduació i això és feina dels pares. Nosaltres podem reforçar valors, corregir cert aspectes conducutuals, especialment relacionats amb la socialització, però no hem d'haver de començar de zero.

@Cabrit: Si no fos per aquesta fixació que tens envers la llengua de ca nostra t´hauria de felicitar per alguns dels arguments que presentes. Per una vegada estic d´acort amb tu. Jo anava a una escola taranna lliberal els anys 60, existia un respecte al profesorat que desgraciadament avui no esxisteix, així i tot d´aquells mestres que vaig tenir en record dos o tres que hem varen deixar petjada en sentit positiu i puc dir que precisament algun d´ells era dels considerats "severs" o un "os". Altre que record com el fascista Bonet, al cel sia, que ensenyava "Formacion del Espiritu Nacional" per raons obvies m´estim més estalviar el comentari. Avui en dia dels profesors de l´institut dels meus fills no en record cap que hem pugui mereixer destacar com els que jo vaig tenir. Me puc equivocar i segur que avui i ha gent molt entregada i treballadora. Es el sistema de relació alumne-escola basat en les mitjanes i el nul tracte personalitzat que no funciona. Si a damunt li afegim tots els entrebancs que han de patir les escoles podem dir que aixó no millorará res, sino tot el contrari. Els alumnes d´integració no tenen problemes per fer aules d´atenció personalitzada, pero si tens un fill amb altes capacitats que s´avorreix a clase has begut oli.

@Rossella Acabes de descriure la situació als IES actuals, segueix EXACTAMENT IGUAL, amb una gran diferència però; antes, al manco, un professor o un director éren respectats pels alumnes, inclús pel més cabrit de tots. Ara els profes son "col.legues", i no educadors i els tracten com això; sense el més mínim respecte, vet aqui el "tractament personalitzat". I ho veig cada dia això. Esper que ses meves paraules no t´hagin ofés.

A la meva època d'estudiant també érem 40 dins l'aula. Com que els professors no tenien temps per atendre les particularitats i els problemes de cada un el que passava és que només arribaven al batxillerat un 30º o menys. Només se'n sortien els que no tenien cap dificultat i a ca seva els recolzaven. La resta eren deixats de banda per impossibles i només obtenien el certificat d'escolaritat, que volia dir que havien anat a escola fins a l'edat reglamentària però res més. Començaven a fer feina als 16 anys de cambrers o despatxant en una botiga. Ara, aquests al·lots no trobarien feina i passarien a engreixar les llistes d'aturats. Si en un grup hi ha menys alumnes hi pot haver atenció individualitzada. Els professors poden dedicar temps a ajudar els que tenen dificultats.

Jo ho som de l'època dels 40 alumnes per classe (o més) i "gilipolles" idò n'hi devia haver, com ara. Aquest argument és un doi. El que sí sé és que l'atenció a la diversitat brillava per la seva absència i, els mitjans i la forma d'ensenyar era molt diferent a la d'ara. Jo no tenc cap dubte, m'estim més una classe amb menys alumnes per professor/a, crec que els resultats són millors pels infants. I, no som mestra, (ja ho dic abans de que ningú m'ataqui) però som mare i vull la millor educació pública per als meus fills.

A Miquel Reus. I ara tu em diras que el suposat exit educatiu de fa 30 anys era degut a que erem 40 dins l'aula. Perquè d'aixo és del que xerram. De si volem que els nostres fills tornin a ser 40 dins l'aula. Saps que ho ets de viu tu!

Joanet aixo te pasa per insultar cap de fava