“Jo salvaguard els drets de l'intern a la presó"

Estudià dret a la UIB i recorda que de ben petita, "quan em preguntaven que volia ser de gran, deia jutge. Sempre he tingut un sentit arrelat de la justícia, des que vaig nèixer mai no he pogut suportar una injustícia".

Després de set anys d'estudis per opositar, aprovà amb una bona posició i marxà a Barcelona, on passà un any a l'Escola Judicial. D'allà se n'anà a Madrid, un any més, per fer-hi les pràctiques. I fou el 2002 quan s'incorporà al Jutjat de Vilanova i la Geltrú com a primer destí. "Volia viure a Barcelona. Com que no vaig fer la carrera a fora, volia saber com era viure lluny de Mallorca. Vaig viure-hi fins el 2005, quan va néixer la meva filla. Després vaig tornar, però amb excedència; no tenia plaça".

La magistrada té una prioritat en la vida: "La meva filla, que té una discapacitat intel·lectual; aquest és l'eix de la meva existència. Una situació així et canvia la vida. El món de la discapacitat l'he descobert a través d'ella i cada vegada m'interessa més". Soler afegeix que, a la presó, "m'interessa molt aquest tema. Hi ha molts interns amb discapacitat intel·lectual i amb trastorns mentals, i són els més vulnerables". També posa èmfasi en les dones als centres penitenciaris: "Moltes vegades, els seus delictes depenen de la vinculació que mantenen amb un home".

La magistrada es reincorporà a la professió el 2007, al Jutjat de Primera Instància de Palma, on aconseguí plaça, fins que el juny de 2009 arribà a Vigilància Penitenciària. "El canvi d'especialitat ha estat favorable. He descobert un món desconegut i puc dir que ha valgut la pena estudiar. Pagaria per fer aquesta feina", diu.

Tutela i control

La seva tasca, com el seu càrrec indica, és la vigilància. "Jo salvaguard els drets de l'intern" a la presó. Una funció de "tutela, de control, d'emparament dels seus drets". La jutgessa diu que "qualsevol d'ells es pot dirigir a mi verbalment o per escrit per formular peticions o queixes per qualsevol cosa que els passi al centre penitenciari".

Cada quinze dies va a la presó de Palma i parla "com a mínim amb 25 interns. També m'envien escrits en què m'expliquen quines coses consideren que no són justes. M'arriben molts escrits, entre 60 i 70 cartes al dia". Entre les queixes més habituals hi ha, per exemple, la que l'intern formula quan no rep la medicació que li han prescrit. D'altres poden ser, per exemple, que li tallin les comunicacions, o que l'hagi vingut a veure la família i no l'hagin deixada entrar. La comunicació és "fonamental, perquè és l'únic contacte que l'intern té amb l'exterior". Sorprèn però, que "en casos d'agressions físiques a presos la denúncia vagi al jutjat de guàrdia. No tinc poder per investigar delictes", clarifica.

Una altra de les seves funcions és resoldre recursos contra les sancions. El centre penitenciari imposa una disciplina i té un règim sancionador. Quan a un intern se l'imposa una sanció que considera que no és ajustada a dret posa un recurs. I s'ha de destacar que "no és preceptiva la intervenció d'un lletrat en aquests casos, sinó a través dels recursos d'apel·lació. Apliquem el Da mihi factum, dabo tibi ius, un aforisme llatí que significa 'dona'm els fets, jo et donc el dret', explica Soler.

La magistrada contextualitza que, durant l'estada a la presó d'un intern, intervenen moltes administracions, principalment la penitenciària, que depèn del Ministeri de l'Interior. "Per tant, les funcions que fa l'Administració Penitenciaria són unes i les que fa el jutge de vigilància són diferents". Per exemple, el director de la presó és qui decideix en quin mòdul ha d'anar el pres. "Si l'intern no hi estigués d'acord, hauria de recórrer a institucions penitenciàries, jo no hi puc entrar". I tampoc no pot fer-ho quan es decideix un trasllat de presó. Només pot actuar en els casos on pot haver "desviació o abusos de poder". És a dir, el més freqüent són els recursos contra sancions i, després, contra denegacions de permisos de sortida: "L'intern em diu que la junta no li ha concedit un permís, jo m'estudio els informes, moltes vegades estimo el recurs i, en contra de la decisió del centre, concedeixo el permís".

L'altre gran bloc és amb relació a la classificació dels presos (primer, segon, tercer grau i llibertat condicional). La jutgessa explica que la major part dels interns tenen el segon grau, en règim ordinari. Molts d'ells, però, "consideren que han de tenir el tercer grau; i la presó, no. Llavors, posen un recurs. Si estimo la petició passen a tercer grau, l'intern surt de presó i entra en un centre d'inserció social. Les instal·lacions són més agradables".

Soler té un tracte directe amb el pres i per això coneix de prop el que més els preocupa: "La seva posada en llibertat, com serà el moment de trepitjar el carrer i si estaran preparats per fer-ho". I és que "tant ells com les seves famílies parlen amb mi de tot". Un pic al mes tinc portes obertes i és que "conèixer a la família et diu molt de l'intern".