Riures, abraçades i llàgrimes

"Almenys durant aquests dies, els menuts estaran en procés d'adaptació. Temen que els abandonin, ja que no coneixen les persones amb qui els deixen. Ara cal esperar que s'acostumin a nosaltres", assegurava Glòria, educadora d'una classe de parvulari. Per a algunes mares, deixar el fill també va ser una mica difícil. "Em fa molta pena que quedi sol, però s'hi ha d'acostumar", comentava Carolina, la mare de Xavier, a l'escola de Sant Gaietà.

Arrossegant una maleta gairebé tan gran com ell, un nin intenta fer-se un buit entre la multitud que s'ha format a la porta del col·legi Marià Aguiló. Molt a prop hi ha els seus companys de classe, els mateixos que el curs passat es van convertir en amics inseparables i que durant l'estiu tot just ha vist. Després ensopega amb un dels més petits que, aferrat a la mà del seu pare, mira cap al centre sabent que no li queda més remei que entrar-hi la resta de dies que vindran per endavant durant aquest curs escolar. Molt prop d'ells, una nina entusiasmada carregada amb bosses plenes de material escolar i al seu costat, dos joves s'abracen, es peguen, es despentinen i es criden.

El carrer es converteix en una cridòria imparable, reflex dels riures dels petits, des d'ahir novament alumnes. A l'altre costat de la porta, els professors acaben de preparar l'entrada dels infants que formaven una massa esvalotada. Quan s'obre, molts corren cap al pati, amb els seus pares, mares, padrins i padrines. Preguntes sobre uniforme i el menjador precedien les empentes dels petits. Llavors es col·loquen diligentment en fila i s'acomiaden dels seus pares (que els recorden que han de portar-se bé). Altres ploren, i és que les llàgrimes mai no falten el primer dia de classe, i fins i tot alguna rellisca per la cara dels progenitors. "Ploraré més que ell", deia la mare de Jesús, poc abans d'amollar-li la mà, mentre que el petit il·luminava la cara amb un ampli somriure.•