Lideratge d'esperança

Ja en tenim la mesura plena de voluntaris atlants que pretenen carregar sobre les seves espatlles el pes de la veritat i que tenen el convenciment que a la resta ens esclafaria en la depressió més profunda. L'economia va malament. Podem discutir si més malament o menys que a altres, si amb més o menys solidesa com per edificar-hi a sobre el futur o si els causants són eteris personatges desconeguts o, per contra, en som tots còmplices. Podem discutir-ho. Però el que no té ni sentit ni perdó és que els dirigents democràtics facin un discurs que es contradiu i dissol en la quotidianitat del carrer i en la crua realitat de les coes del SOIB.

Amb el reconeixement de la situació hem avançat una passa, important i necessària però insuficient. Ara, per a merèixer el qualificatiu de dirigents, cal que surti el president Antich i, en nom de tot el Govern, ens convenci que en sortirem, i en sortirem bé. Que ens digui que ells creuen fer el millor que es pot fer en aquestes situacions i que espera dels ciutadans, inclosa l'oposició que ara només és carronyaire, la responsabilitat per col·laborar, en la mesura de cadascú, en la sortida de la crisi. Ens cal saber que creuen en el que sembla una veritat inqüestionable: en sortirem junts o ens torbarem molt més a sortir-ne però en aquest retard arrossegarem la classe política que no haurà sabut ser dirigent.

No basta prendre les mesures que es creguin necessàries. No és suficient fer feina de valent. Cal crear la complicitat amb la població que generi il·lusió en el futur encara que sigui des de la intranquil·litat d'un present incert. Potser els governants no són responsables de la crisi i no seran els principals autors de la refeta, però poden liderar la cohesió social que ens ho faci més fàcil i, sobretot, que aquesta sigui més sòlida. La veritat per davant, però el rigor de les mesures no ha de fer oblidar la necessitat d'un lideratge d'esperança.