Els secrets reials de Bartomeu Vicens

Per ventura fou en la immensitat d’aquelles nits estel·lades sobre el seu poble natal quan es temé que Déu el cridava. El cas és que el padre Bartolo, com anys més tard seria conegut entre les altes esferes de Madrid, sentí la vocació quan ja fou garrut. No debades, la periodista Inmaculada de la Fuente, en una entrevista publicada a El País dia 16 de desembre de 1985, quan l’alaroner ja ostentava el càrrec de confessor del rei, deia: "El dominic recorda que ell mateix és un home ple de limitacions, amb un passat turbulent fins als 29 anys, edat a la qual es féu dominic".

L’entrevista no especificava quines foren aquestes turbulències de joventut. El cas és que el jove Tomeu mai no s’interessà pel clergat diocesà. Els frares franciscans o els missioners dels Sagrats Cors, de tanta anomenda dins Mallorca, tampoc no satisfeien les seves aspiracions. Ell apuntava més amunt i va trobar aixopluc a l’orde de Predicadors.

L’amistat entre el rei i el frare venia d’enrere. Fou el 1961, essent director del col·legi d’elit l’Alameda de Osuna, quan es conegueren. El futur monarca hi tenia amics, al centre, i hi anava sovint. Allà, Vicens posà les bases per erigir-se en el Sant Antoni Maria Claret de Joan Carles I.

Per evitar qualsevol semblança amb el confessor d’Isabel II, Vicens deia a l’entrevista esmentada que "no voldria que ningú s’equivocàs i pensàs que som un manipulador" i aclaria que no era el capellà de la Zarzuela, "sinó el capellà privat del rei".

La mort anà a cercar Vicens, dissabte de la setmana passada, a la ciutat que l’acollí durant dècades i que ell tant estimava. Aquell dia, s’havia colgat prest perquè manifestà que no es trobava gaire fi. A les dues de la matinada se n’adonaren que ja no alenava. Tenia 86 anys.

"Hi vaig parlar per telèfon fa devers un mes. Em digué que per Pasqua volia venir i ja seria l’acomiadament, però ja no hi ha estat a temps", explica Sebastià Jaume, capellà i bon amic seu que resideix a Alaró.

dBalears també parlà amb una neboda seva. "Per Nadal –explica Maria Jaume Vicens– el tio solia venir a Mallorca. Com que el meu home és madrileny, nosaltres tenim costum de fer dinar i sopar de Nadal. Un temps, a Sant Gaietà, feien les matines prest, devers les set. Ens anava molt bé. Podíem anar a missa, el tio ajudava a dir-la i, llavors, ens n’anàvem a sopar a ca nostra. Això que vos cont és ben ver. Jo mateixa ho he vist: sonava el telèfon i era el rei, que li donava els molts d’anys".

El missioner dels Sagrats Cors Gaspar Alemany, que ara és el superior de Sant Gaietà, assegura que Vicens tenia una gran amistat amb el pare Bartomeu Matheu, un corito caimarienc que residia al convent esmentat. "Ells dos es feien molt. Tant un com l’altre eren donats a parlar dels mateixos temes", manifesta Alemany.

"Me’n record un any –explica qui fou el prior de Lluc durant uns anys– que vaig anar a ajudar a dir missa a Alaró el dia de Sant Roc, que n’és el patró, i el pare Tomeu Vicens també va participar a l’ofici. En acabar, havíem de fer una mica de processó. El rector, Sebastià Jaume, però, em digué: ‘Gaspar, ara, en Tomeu no ens pot acompanyar perquè diu que li ha telefonat el nunci i han de conversar de no sé què’".

Tanmateix, el càrrec del frare alaroner no era oficial, sinó de confiança. El cas és que Vicens es va sabar ficar dins la familía reial. "Mentre va ser viva, un pic cada setmana, el tio duia la comunió a la mare del rei", conta la neboda.

Ara bé, el pare Tomeu també tenia altres quimeres, a mitjan anys vuitanta creà la Fundación del Hombre, una entitat benèfica a les activitats de la qual eren assidus Manolo Escobar i Ana Obregón. A més, fou el promotor de la secció espanyola del YMCA (Young Men’s Christian Association), un ens arrelat als països anglòfons les sigles del qual popularitzaren els Village People el 1979 en una cançó convertida en referent per a la cultura gai.

"De funerals —diu la neboda—, n’hi han fet tres. Un fou al cementeri d’Alcobendas, devora la carretera de Burgos. Hi va anar la infanta Pilar. Llavors n’hi feren dir un altre al mateix convent en què estava, a Madre de Dios. Allà el cèlebre dominic Martínez Puche li dedicà unes paraules molt guapes: "Tan pulcre i tan blanc com sempre anava... sembla que Madrid s’ha vestit de blanc en senyal de dol. Això és bo de veure, es va estrevenir que el dia que va morir va ser la setmana que a Madrid hi va haver aquella gran nevada i, com que ell sempre duia l’hàbit blanc de dominic més net que no sé què...".