El nou finançament autonòmic no té xifres, però algunes de les novetats que incorpora es poden quantificar. L’actualització de la població a l’hora de repartir els recursos, per exemple, hauria de suposar per a Balears més de 700 milions anuals addicionals, segons extrapolacions fetes pel Govern català. L’estimació no té en compte l’aplicació de criteris correctors —com l’envelliment de la població i la seva dispersió, que hi seran i que perjudiquen les Illes— i requereix que s’ampliï l’aportació de l’Estat al sistema, tal com s’ha compromès el Govern central.
I és que l’element que explica que l’actual model de finançament hagi estat tan perjudicial per a Balears és la gran diferència entre el cens d’habitants que reconeix el sistema i els habitants reals de les Illes, als quals el Govern autonòmic ha de prestar serveis com l’educació i la sanitat. I això s’explica perquè l’actual sistema, aprovat l’any 2001 pel PP, prenia com a referència per repartir els recursos el cens de l’any 1999 i, a la vegada, gairebé impossibilitava que s’actualitzàs en funció dels creixements de població.
D’aquesta manera, el model actual assigna a Balears un finançament per a 821.820 habitants, quan actualment la població de les Illes a la qual el Govern ha de prestar serveis és d’1.071.221 d’habitants, un 30,3% més. L’Estat no té en compte 249.401 ciutadans de Balears. De fet, les Illes han estat la comunitat que més ha incrementat la població des de l’any 1999, bàsicament per l’arribada d’immigrants i, per tant, han acabat sent la més perjudicada per l’actual sistema. És lògic així que si el nou model actualitza la població, Balears sigui la comunitat més beneficiada, tal com garantí el president espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, al balear, Francesc Antich, en l’entrevista que mantingueren a la Moncloa dijous passat.
Si s’aplica l’increment de població que han experimentat les Illes a la quantitat de finançament percebuda l’any 2006 (1.842,80 milions d’euros), el darrer exercici liquidat, s’observa que la xifra s’hauria d’incrementar en 739 milions. Aquesta projecció l’ha publicada fa poc temps El Periódico, hi ha citat fonts del Govern de la Generalitat de Catalunya. La projecció, però, no té en compte que la població serà ponderada amb altres criteris, com el de l’envelliment de la població o la seva dispersió, tal com ha avançat el Govern central. A la vegada, perquè es fes efectiu caldria que l’Estat incrementàs la seva aportació al sistema, així com s’ha compromès.
"Si no, defora fa molt de fred"
"Conseller, accepti-ho, perquè si no, defora fa molt de fred". Aquesta és la frase que el conseller d’Hisenda amb el Pacte de Progrés, el socialista Joan Mesquida, sentí de boca d’un ministre del govern de José María Aznar l’any 2001 —Mesquida no en revelà mai el nom— per instar-lo a fer que les Balears signassin l’actual sistema de finançament autonòmic que tan perjudicial ha estat per a les Illes. Aleshores, com ara, les negociacions no foren gaire fàcils, però amb l’afegit de les pèssimes relacions que mantenia amb l’Executiu central del PP aquell Govern també presidit per Francesc Antich. L’expresident balear i líder dels populars a les Illes, Jaume Matas, formava part del gabinet del president Aznar a la cartera de Medi Ambient.
Balears acceptà allò que li proposaven tot i que el Govern ja era ben conscient que el repartiment que s’establia en aquell sistema de finançament autònomic, encara que millorava l’anterior vigent, no era bo per a les Illes. Principalment perquè, tot i ser aprovat pel Consell de Política Fiscal i Financera al juliol de 2001 i entrar en vigor al gener de 2002, el sistema es va fonamentar en un criteri de població a partir del cens de gener 1999. Des d’aleshores, l’increment de població a l’Arxipèlag havia estat considerable. El Pacte calculà que es deixava fora uns 100.000 habitants de les Illes.
La conseqüència fou que Balears quedà, amb molta distància, com la darrera comunitat en finançament per càpita. A més d’això, s’inclogué la regla de modulació que limitava l’increment d’ingressos per a aquelles comunitats, com Balears, que registraven un notable increment poblacional. L’alternativa a això, però, quedar fora del sistema, era en aquells moments molt pitjor.
S’arribà a aquesta situació perquè l’Executiu de José María Aznar vinculà el nou model de finançament a la transferència a Balears —i a nou comunitats més que encara no en diposaven— de les competències en matèria de Sanitat. La dotació econòmica que oferí Madrid per aquest concepte s’advertí totalment insuficient des del primer moment. Però, a fora, com havien advertit a Mesquida, feia molt de fred.
Anys més tard, concretament a final de 2004, l’exconseller d’Hisenda admeté durant una visita a Palma que es penedia d’haver acceptat el sistema de finançament en aquells termes, això sí, si hagués pogut saber que tan sols dos anys més tard el PSOE tornaria al Govern central de la mà de José Luis Rodríguez Zapatero. "Mai no vaig expressar la meva total satisfacció per la transferència de Sanitat", explicà aleshores ja com a director d’Infraestructures del Ministeri d’Interior de José Bono, "però sí estic moderadament satisfet en vista de com ens la plantejaren".
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Paràfrasi del Bon any 2009 Escriví Joan Oliver el 9 de Gener de 1982 un article que titolà “Bon any dos mil!â€, fent referència a les converses de germanor entre espanyols i catalans. Tals serien d'idèntiques avui les circumstàncies en que mantenen les seves els nostres governants d'aquí i d'allà; salvant la distància en que els anys i en les persones les protagonitzen. Malauradament però Pere Quart no encertà la profecia amb que datava el titular posant l'esperança en l'esperit de les generacions del 2000 per a resoldre el futur. I deia així: “És evident que el diàleg entre un interlocutor poderós i un altre de feble és una manera com una altra de perdre el temps, si el poderós no baixa del cavall i ja de peus a terra, com el seu adversari, escolta de debò els raonaments, que són l'única arma del feble. Sense aquesta condició tot es dilueix en pura xerrameca, però aleshores és quan la “premsa†assegura [...] que l'entrevista “ha sido positiva y cordialâ€. No, això no és possible. I la sola cosa que es pot salvar són les aparences. Gairabé sempre la confrontació sembla civilitzada. I els uns queden i els altres se'n van i fins i tot se somriuen mutuament i sovint brinden amb xampany poc o molt adulterat. [...] “Amb tot, la culpa de la trista situació és en part nostra. [...] En primer lloc m'adono que alguns dels qui parlen en nom dels perdedors no són catalans en el sentit que la minoria [...] donem a la paraula. Pateixen el complex del captaire. I no alcen la veu, cosa que, en el nostre cas, és com no alçar les espases. Potser dos o tres o fan, però no basta. Caldria que anessin tots a l'una. Que entresssin a l'escenari amb els papers repartits, com els actors d'un drama. Altrament dit: caldria que tots estiguessin convençuts d'allò que defensen. Aquesta unanimitat fa el seu efecte, és política, es estratégica. Com un foc granejat en una topada amb l'enemic. Però sense deixar-se dur pels nervis, sense perdre la correcció. Cosa que jo no se fer, ho confessso. Jo només puc ser demòcrata entre demòcrates. Davant la ceguesa ensuperbida, davant la incomprensió sàvia i obtusa, perdria els estreps. Em sap greu que Espanya no sigui apta per a la democràcia i no pas per culpa del poble. Però no puc entendre que tampoc no ho siguin els cappares de la intelectualitat madrilenya. Em sembla imperdonable. Així doncs, no puc ser demòcrata amb una Constitució antidemocràtica. Una Constitució d'un Estat multinacional que no reconeix el dret d'autodeterminació de les nacions que l'integren [...], no hauria d'haver-la votada cap partit nacionalista d'Euskadi, Galícia o Catalunya. [...] La meva posició, doncs, és ben clara. No vull demanar res que és meu. No vull pidolar generositat i indulgència a gent extranya. Dissortadament els enormes errors comesos pels nostres homes públics a partir de la mort del dictador ens han menat fins al cul-de-sac on ara ens trobem. Hem caigut en el servilisme. I ara ens adonem que la nostra sort està lligada a la sort de l'Estat espanyol!... I finalitzava Pere Quart posant l'esperança en què les generacions que pugin l'any 2000, que “hauran de partir de zero†sàpiguen maleir, bandejar i impedir que es repeteixen les traicions dels possibles i somniats, i meus, Països Catalans.