“Tothom pot eixamplar la bombolla de català en què viu”

En què consisteixen els vostres tallers?
Tothom qui ho vulgui pot eixamplar la bombolla de català en què viu. Ens hem adonat que hi ha persones que, encara que estiguin molt compromeses amb la normalització de la llengua pròpia, davant determinades situacions socials claudiquen i es passen al castellà. Allò que nosaltres fem és donar una sèrie de pautes per reduir aquestes situacions. I sobretot potenciam l’assertivitat. És a dir, que si algú ens fa entenent que vol que li parlem en castellà, nosaltres no ens sotmetem a aquesta voluntat però tampoc no desenvolupam una conducta agressiva.

I d’això no se n’hauria de cuidar un sociolingüista?
No. La submissió lingüística és una conducta i, per tant, són els psicòlegs els que l’han de tractar.

Què cal fer davant una persona que ens qüestiona el fet que parlem en català?
Parlar en català és una opció que no és qüestionable. Si en un cafè un cambrer et diu ‘¿Y tú, por qué sigues hablándome en catalán?’, doncs basta respondre-li que ho fas perquè t’hi sents més còmode. Ningú no té dret a demanar-t’ho, de la mateixa manera que ningú no té dret a preguntar-te per què portes uns pantalons taronges i no de color blau. Una resposta subjectiva no admet cap tipus de rèplica. Ah! i a més, el català és llengua oficial. Per parlar en català no fa falta entrar en dicussions absurdes sobre llengua. Discutir sobre això, a la llarga, provoca fatiga. És esgotador. La gent fa coses molt estrambòtiques, com és posar-se una arrecada a la punta dels nas, i ningú no gosa preguntar-los per què ho fan.

Quin és el perfil de persones que participen en els vostres tallers?
Doncs gent que vol viure plenament en català. Però hi ha col·lectius que pens que seria convenient que hi participassin, com és el cas de periodistes. Així ens evitaríem situacions estranyes com quan Júlia Otero entrevistà en castellà els membres del grup Estopa, que són catalans, per la televisió catalana. Fa poc, també Josep Cuní entrevistà un diplomàtic mallorquí que desenvolupa la seva tasca ara no record a quin país. Bé, el cas és que es donà la insòlita situació en què dos catalanoparlants parlaven en castellà en un mitjà en català. Si un periodista no és capaç d’aclarir quina és la llengua del personatge que ha d’entrevistar, no és competent en el seu treball.

I, de polítics, n’hi ha que s’hi hagin interessat?
A l’àmbit catalanoparlant, no. Al País Basc, però, sí que ho han fet. Allà és la meva companya, Gemma, que és basca, qui en porta l’organització.

Ah! I quina diferència hi ha entre els parlants d’una llengua i de l’altra?
Doncs, en general, els bascos són més submisos lingüísticament. És veritat que l’euskera està més allunyat del castellà del que hi està el català. Allò que explica aquesta conducta, però, no és la diferència idiomàtica, sinó la submissió.