“No estic gens gelós que Nadal tingui més anomenada que jo”

És dijous horabaixa a Monti-sion de Palma. L’arquebisbe de Tibika, Lluís Ladaria Ferrer (Manacor, 1944) just acaba de concelebrar la seva primera missa després de ser nomenat secretari de la Congregació de la Doctrina per a la Fe, la institució hereva de la Sagrada Congregació de la Romana i Universal Inquisició. El claustre dels jesuïtes és un anar i venir de gent que vol acostar-se a l’arquebisbe, fotografiar-se amb ell i abraçar-lo. Difícilment, si no hagués estat per la intervenció del pare Miquel Garau, que també és retratista, i del pare Bernadí Seguí, altrament conegut, a Caimari, com el capellà de Can Pelat, dBalears no hauria pogut tenir accés a una conversa amb qui la premsa de Madrid ha definit com "l’espanyol de més rang a la cúria vaticana".

—Hi heu estat mai, a Tibika?

—La veritat és que no. Ni tenc previst anar-hi a curt termini. Això de l’Arquebisbat de Tibika és com una distinció honorífica. Aquesta població és a Tunísia, però no és cap jurisdicció real. Es tracta d’una diòcesi històrica d’aquestes dels temps dels primers cristians, del segle III o IV dC. La normativa manava, en aquesta ocasió, que per ser secretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, primer havia de ser arquebisbe. Això és tot.

—I com així fóreu consagrat a Sant Joan del Laterà i no a Sant Pere del Vaticà?

—Home, Sant Joan del Laterà és la seu del Bisbat de Roma! M’haurien pogut consagrar al Vaticà, és ver. Però no sé per què triaren Sant Joan del Laterà.

—Quines competències té el vostre càrrec?

—La tasca principal és promoure i tutelar la fe catòlica. Procurar que la fe no pasteixi adulteracions. Hi ha moltes qüestions delicades de dogma i de moral, com és que Jesucrist sigui el salvador dels homes.

—Un temps, les monges de cataquesi et deien que tots els infants que venien al món eren com un pedaç brut. Que per això els havien de batiar i que, si morien abans que el pedaç fos rentat, se n’anaven als llimbs.

—Uep! (riu). En això s’hi ha d’anar molt alerta. Primer de tot s’ha de dir que Déu estima tothom qui ve a aquest món, cosa que no contradiu el dogma del pecat original. Allò que és clar és que Déu vol la salvació de tots els homes, i això no és absolutitzar. De totes maneres, els llimbs, fa un parell d’anys que l’Església els suprimí. De fet, tot i que era una doctrina respectable, no té un valor dogmàtic decisiu. S’ha de posar més èmfasi en l’esperança i en la bondat de Déu.

—Per ventura, allà on teniu més feina és en territoris que fa relativament poc que són cristians.

—En llocs com ara l’Àfrica negra o l’Amèrica indígena es veuen casos de sincretisme religiós. Això vol dir que, davall una aparença cristiana, hi roman un substrat indígena. En aquests casos, hem de fer una valoració per determinar quins aspectes és necessari purificar. La fe cristiana pren cos sobre elements ja existents, i això no és negatiu. Allò que queda clar, però, és que el missatge cristià s’ha de mantenir amb integritat.

—I en el tema de les anul·lacions matrimonials, també hi teniu competències. No és ver?

—Sí, però en casos molt aïllats. Només arriben a Roma aquelles situacions que no es poden resoldre des de les seves diòcesis respectives. Això són casos comptats. Per exemple, què passa quan un fidel es vol casar amb una infidel? Això seria un tema de la nostra competència. De totes maneres, jo encara no hi he començat a fer feina, en aquestes qüestions, i és ben segur que el canonge Darder, que és un entès en dret canònic, en sap més que jo.

—Hi ha qui diu que, en un instant, tindreu més anomenada que Rafel Nadal?

—No ho crec, jo! Per mi, que em guanya d’un bon tros. I no és que n’estigui gens gelós. També n’hi ha que diuen que ara Manacor podrà estirar doblers de Roma per acabar l’església dels Dolors. Crec que també van errats.