TW
0

La plana major del PP semblava que assistia a un funeral aquell 21 de juny del 2007, dia de Sant Lluís Gonzaga, patró del jovent cristià. Però no eren a cap temple, sinó al saló d’actes de l’hotel Palas Atenea de Palma. Amb cara fosca i rialla forçada, Jaume Matas i Palou anuncià a la seva gent que abandonava la política. Havia obtingut 29 diputats a les eleccions autonòmiques del 27 de maig. Només n’hi mancava un per a la majoria absoluta però, uns dies abans de constituir-se el Parlament, Matas sabia que no hi havia res a fer. UM pactava amb l’esquerra després d’un quadrienni terrible en què el PP i els nacionalistes passaren moments de tensió terribles, que arribaren al seu punt àlgid el novembre del 2006 amb la detenció del batle d’Andratx (PP).

De l’alegria al drama
Matas havia guanyat les eleccions del 2003 enmig d’una eufòria fora mida de la seva tropa. Als pocs mesos es llançà a la construcció d’autopistes mentre l’esquerra, deprimida per la derrota, callava. No l’aturava res, ni la derrota de Rajoy el 14-M del 2004, que els deixà a pa i aigua amb Madrid. Impulsà una política d’endeutament torrencial: el metro, el Palma Arena, l’hospital de Son Espases, el palau de congressos... Anà a les eleccions prometent un espectacular auditori a l’aire lliure al moll Vell. Feia política-moto GP. Es movia al voltant d’una cort de promotors i hotelers que l’adoraven com si fos Moisès al Sinaí. Aixecava un dit i el seu designi es convertia en manament.Però aquell 21 de juny tot s’esfondrà.

Tirà per la borda i amb un sol moviment la presidència del PP, l’acta de diputat, el lideratge... i fugí cap a Amèrica, on l’esperava un supercontracte per fer d’intermediari. La gent popular quedà més muda que una confraria de descalços el Divendres Sant. De sobte els entrà la fredor, amb Moisès ascendint al cel de les barres i les estrelles.