L’accés a l’habitatge: una lluita per l’estabilitat dels joves

I per què parlam en passat? Perquè, avui dia, la realitat divergeix d’aquesta realitat dels anys 80. La seqüència esmentada es pot reproduir de la següent manera: «jo treball (si aconseguesc trobar feina), jo recull els fruits del meu treball (en la mesura en què m'ho permeten) i jo dedic aquests fruits (escassament obtinguts) a allò que som (capaç) de costejar econòmicament».

Fa 40 anys, l'objectiu principal de tot «pare de família» era adquirir un habitatge per poder conformar una llar. Aquest objectiu era possible d'assolir encara el 1989, quan el preu d'un pis es valorava en 6.200.000 de pessetes (36.000 euros) i una casa en 50.000.000 de pessetes (entre 300.000 euros i 400.000 euros). En aquella època ja es podia percebre com, amb el temps, els immobles es revaloraven a gran velocitat. Un exemple és el com una casa taxada en 4.000.000 de pessetes, en un període de 4 anys, passava a tenir un valor d'11.000.000 de pessetes.

Fa unes dècades, l’objectiu era establir-se, aconseguir un fonament ferm sobre el qual construir un futur. No obstant això, avui dia, la permanència en un lloc no és necessàriament una prioritat. Comprar una casa s’ha convertit en un somni llunyà per a la majoria dels ciutadans. Actualment, el que preocupa principalment és el present. Aquest canvi ha fet que el ciutadà mitjà no cerqui una residència permanent, sinó que opti per llogar un habitatge durant el temps que li sigui possible. En un futur, el més probable és que es vegi obligat a traslladar-se a un altre lloc; no es deu a falta de vincle amb el territori, sinó per la impossibilitat econòmica derivada dels elevats preus de l’habitatge i de vida.

Actualment, el preu més econòmic per al lloguer d'un jove que vol independitzar-se ronda els 800/900 euros per mes. Tenint en compte que l'ingrés mínim vital és de 650 euros, que la prestació per desocupació és de 600 euros, segons l'Indicador Públic de Renda d'Efectes Múltiples (IPREM), i que el salari mitjà net a les Illes Balears és de 1.448,73 euros, segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE), la situació resulta gairebé insostenible.

Plantegem el següent escenari: un treballador assalariat mallorquí que guanya 1.500 euros al mes i paga un lloguer de 800 euros. A final de mes, li quedarien 700 euros per a altres despeses, com ara aigua, electricitat, gas i impostos, que poden suposar aproximadament 300 euros. Això deixaria uns 400 euros restants per a la compra de productes bàsics d’alimentació i altres necessitats domèstiques, que poden ascendir a uns 200 euros. En conseqüència, només quedarien 200 euros per a despeses personals, com roba o benzina, si es disposa de vehicle.

Què evidencia aquest exemple? Que la situació actual és gairebé «insostenible». És menester una de dues opcions: o bé els preus de l'habitatge baixen o bé els salaris augmenten. Tòpic reiterat però també ignorat. Si es manté l'escenari actual, en què els preus de l'habitatge continuen pujant, mentre els salaris es mantenen estancats, la viabilitat de la vida a les Illes serà cada cop més precària.

A conseqüència d’aquesta realitat, molts llogaters es veuen obligats a compartir habitatge (sobretot els joves) amb altres persones, ja que la «independència» només és possible en comunitat amb altres «independents», atesa la impossibilitat de costejar un habitatge de manera autònoma. Aquest problema no només afecta els nascuts a Mallorca, sinó també aquells que s’hi traslladen des d’altres regions per a treballar, la majoria en el sector serveis. En molts casos, aquestes persones es troben en situacions precàries, com les que es produeixen a l’antiga presó de Palma, on viu un contingent de persones sense llar. O bé l’aeroport de Son Sant Joan, on algunes persones pernocten per la impossibilitat de trobar feina i accedir a un habitatge digne.

Recentment, s'ha aprovat un nou decret llei que obliga a fer que la meitat d'habitatges en sòl urbanitzable liberalitzat siguin de preu assequible. La liberalització pretén facilitar que les promotores puguin construir unes 20.000 habitatges, de les quals 10.000 hauran de ser de protecció pública o de preu limitat perquè siguin més accessibles. És una mesura que ha adoptat el Govern per tal de solucionar el problema, però no és l'única via que s'està duent a terme i no queda clar que les mesures que aplica l’Executiu siguin les necessàries per a millorar l’accés a l’habitatge.

La lluita ciutadana contra l’especulació

Paral·lelament, col·lectius de la societat civil han alçat la veu davant aquesta situació insostenible i davant normatives que no contribueixen a la millora de l’accés a l’habitatge. Un d’aquests col·lectius és el Banc de Temps de Sencelles que d'ençà de l’any passat duen a terme una campanya de conscienciació a les xarxes socials per a denunciar la greu situació de l’habitatge a les illes. Cal recordar que foren els primers a mobilitzar-se amb una macroprotesta de més de 10.000 persones a Palma, amb el lema: #MallorcaNoEsVen.

El Sindicat de l’Habitatge és un altre col·lectiu molt actiu que lluiten per empoderar la ciutadania per aconseguir habitatges dignes i carreguen contra les polítiques dels diversos Governs que només refermen l’especulació. En aquest sentit, el col·lectiu sortirà al carrer el pròxim 5 d’abril a les 12.00 hores a la plaça d’Espanya de Palma en una mobilització conjunta a tot l’Estat.

Un altre col·lectiu crea recentment és la Coordinadora d’Habitatge de les Illes Balears, que ja ha celebrat la seva primera assemblea el passat 22 de març. Un darrer col·lectiu és el d’Ordenança Incívica, format per caravanistes, artistes i partits d’esquerra, entre altres. En una conversa amb la portaveu de Son Hugo, Begoña, ha assegurat que la presidenta Marga Prohens «disposa de 526 pisos públics que no vol cedir; a més, ha comprat l'edifici Gesa per 20.000 euros i es pretén reformar amb gairebé el doble del seu preu de cost». En aquest sentit, la portaveu també critica el batle de Palma, Jaime Mertínez, assegurant que el seu objectiu «no és tenir una Palma neta de brutor als carrers, allò que vol és una Palma neta de gent vulnerable».

Les seves paraules semblen reflectir una realitat preocupant. Amb els actuals preus de l'habitatge i la nova Ordenança, sembla es pretén atreure estrangers adinerats per ocupar els habitatges, mentre es desplaça a aquells que no compleixen amb els requisits econòmics o que no encaixen en el model de ciutat que el PP i Vox promouen.

Queda a la mà de la ciutadania el que la situació romangui o que canviï, perquè sembla que la posició del Govern és prou explícita. Resta la voluntat dels ciutadans que desitgen una situació de benestar enfront d’una situació d’incertesa; aquell ‘Zoon politikon’ del qual parlava Aristòtil, que aspira a una vida virtuosa dins una societat que fomenti el bé comú mitjançant una pràctica social que es manifesta en les relacions i les decisions quotidianes, és a dir, que aspira a una societat que fomenti el bé comú mitjançant l’ètica.