“Davall els pals, m'hi sent com a casa”

Àngel Lozano Giménez (27/08/1992) és un porter juvenil que està en la primera plantilla de l'Atlètic Balears. Tímid i modest, es convertí en l'heroi dels blanc-i-blaus en la jornada passada, davant l'Hospitalet. Sortí quan més complicat era el partit i demostrà que és fet d'una pasta especial aturant un penal i tot el que li posaren davant. No vol els mèrits, que "són de tot l'equip", i s'emociona en recordar que els aficionats de la via de cintura l'acomiadaren corejant el seu nom, un moment "que no oblidaré en la vida".

Què us passà pel cap quan l'àrbitre tragué la targeta vermella a Matías?
La veritat és que el primer que vaig pensar és que ja feia dos mesos que treballava amb l'equip i que havia arribat el meu moment. Estava nerviós, perquè un sempre vol jugar, i la situació imposava. Tant si vols com si no, no som juvenil i no havia jugat mai amb amateurs. Em vaig canviar com vaig poder i em costà ben molt llevar-me la camiseta i posar-me els guants. Gustavo i Dani Lucas -amb qui practic els penals- em desitjaren sort -la veritat és que tots- i quan el vaig aturar, tots se'm tiraren damunt, més pendents de donar-me l'enhorabona que de defensar el córner, que l'Hospitalet havia tret molt aviat.

Ningú de l'equip us indicà per on tirar-vos en el penal?
Encara que sembli mentida, ningú no em digué res. Quan vaig passar camí de la porteria, el davanter col·locava la pilota i mirà cap al pal dret. Aquest era el senyal que havia de menester i, per això, em vaig llançar cap allà.

Dues jugades més tard us trobau cara a cara novament amb un davanter i tornau a salvar l'equip. Supòs que en aquell moment ja havien passat els nervis i estàveu ficat de ple en el vostre rol de porter.
La veritat és que els nervis em duraren des que era la banqueta fins que em vaig posar a la porteria. A partir d'aquí jo ja era dins el meu ambient, a casa. A més, també he de donar les gràcies a l'afició, perquè m'animà des del primer moment. Molts vénen als entrenaments i sempre em donen suport. En un moment tan difícil, perquè allà baix ens hi jugàvem la vida, els seus ànims varen ser fonamentals.

Han canviat gaire, aquests tres punts, la vostra perspectiva del que queda de temporada?
Sí, la veritat és que els tres punts són els més importants que hem aconseguit fins ara. Estic molt content d'haver-hi participat. Som a quatre punts de la promoció i crec que a nou del descens directe. Ha estat una passa molt important. Haver perdut els tres punts hauria suposat continuar patint allà baix.

Què sentíreu quan, en acabar el partit, més de tres mil persones corejaren el vostre nom?
La veritat és que serà un moment que no oblidaré en tota la vida. El Balears sempre ha estat un equip que m'ha agradat. He tingut la sort d'arribar aquí, debutar i sortir així de l'estadi: segur que no ho oblidaré mai.

Com portau això de ser l'heroi del partit?
Vaig tenir la sort de sortir i de fer el que havia de menester l'equip. Tanmateix, no em sent com un heroi: va ser l'equip qui aconseguí els tres punts, no tan sols jo, i l'únic que puc fer és donar les gràcies a la resta de companys, perquè em tracten molt bé. Estic agraït a Siviero per l'oportunitat i a Paco, l'entrenador de porters, perquè sense la feina de cada dia no hauria passat això.

On començàreu a jugar a futbol?
Vaig começar a 5 anys en el Recreatiu de la Victòria i hi he jugat tota la vida. És més, els meus amics hi continuen i, sempre que puc, vaig a veure'ls jugar. Allà vaig començar i m'hi sent com a casa. Hi vaig estar fins a juvenil de primer. L'any passat, me'n vaig anar, de la mà de Parra, al Patronat. La cosa anà bé i enguany em telefonà Dani Paniza perquè vingués aquí -al juvenil d'Autonòmica- i no m'ho vaig pensar dues vegades.

Ha estat una passa encertada?
Sí. He tingut la sort de conèixer aquesta gent i, sobretot, Siviero, que ha estat molt important per a mi. Fa dos mesos, ja em digué que volia que estigués amb ells i jo vaig decidir deixar els estudis per ell i, gràcies a això, he tingut aquest moment de glòria que sempre recordaré.

Diumenge pot ser el debut com a titular...
No ho sé. Tant de bo fos així, però ho decideix el méster. Jo faré feina per fer-ho tan bé com pugui, si em toca. Si decideix que no em toca, idó ho aceptaré, perquè treballar amb ells és el més gran per a mi.

Heu demostrat que teniu molta sang freda, un tret ben important per a un porter. A partir d'ara, només queda pujar?
Aixó esper, però no és que tingui sang freda. Som tímid, però davall els pals m'hi sent bé: és el meu lloc. Quan vaig començar, de petit, treia faltes i xutava a porteria, però quan la meva mare em dugué a la Victòria per a les proves i em demanaren de què volia jugar, vaig contestar que volia ser porter sense persar-m'ho, no se per què.

Ens han contat que, el dia que rebéreu la primera paga, us hi emocionàreu molt...
Era divendres. Tota la vida he somiat d'aconseguir qualque cosa en el futbol i dedicar-m'hi de manera profesional i, en rebre la primera paga, te'n sents orgullós. Jo no recod que ploràs, com em diuen, però sí que puc assegurar que vaig sentir una gran felicitat.