Si no tenen un denou

Segurament és ja com un vici, però he de dir que sent com una mena de plaer en observar -dir "analitzar" probablement seria excessiu- un lloc o una qüestió des dels esquemes, coneixements o metàfores apreses en altres indrets. Ho faig, sobretot, en la meva vida professional. Tenc, per exemple, la creença que contemplar la ciència de la naturalesa des de l'òptica dels esquemes i supòsits dels sabers que anomenam humanitats m'ajuda a entendre una mica més els meravellosos productes que ha originat l'ús de la raó humana. També, i de manera complementària, pens que les ciències dures em permeten comprendre l'evolució de les anomenades ciències blanes. El que em passa en les obligacions professionals em passa igualment en les meves passions o, si voleu, senzillament brusques.

Un exemple que em sembla aclaridor del que vull dir és que, quan vaig a l'Estadi Balear, tenc sempre present el que he pogut aprendre a l'altra capella de les meves devocions: Son Pardo. És el que em passà diumenge veient el primer partit de la temporada. Vaig recordar molt la figura i les dites d'en Carret, un conegut mercader de cavalls, sobretot una, la sentència que proferia quan observava un cavall mediocre i ja d'edat i assegurava: "Si aquest cavall no té un denou, no serà res mai". Quan veia jugar l'Atlètic, vaig pensar que de moltes de les noves incorporacions es podia dir el que en Carret deia dels cavalls: si no tenen un denou... No voldria ser injust, i menys que mai amb els dirigents i tècnics de l'equip pel qual donaria sang. Sé les enormes dificultats que hi ha en el mercat per trobar jugadors barats i amb projecció. És gairebé impossible. Els qui defensaran la nostra camiseta seran, majoritàriament, jugadors de més de vinc-i-cinc anys que vénen d'equips peninsulars d'una categoria semblant a la nostra a guanyar-se -malament- la vida aquí.

Jo no sé si al final conservarem o no la categoria -pensar en la idea de pujar em sembla, després del que vaig veure diumenge, una utopia-, però puc assegurar que ens avorrirem d'allò més i que no els estimarem gaire, aquests jugadors. Ens avorrirem com ens avorrim a Son Pardo en veure córrer, sempre a la mateixa velocitat, cavalls vells i mediocres que lluiten per cent euros. Hi ha cap solució? Sí, n'hi ha una, però es un poc arriscada. A Son Pardo, és adquirir un poltre o, per a aquells que no tenim el nivell econòmic suficient, fer prediccions sobre els cavalls que veim amb més projecció. Posar messions per ells. Enamorar-nos-en i somiar en el futur. I en el futbol? Idò quasi el mateix. Primer reconèixer que, en els moments actuals, hi ha un jugador -Lawal- d'una categoria superior a la dels altres i que ha de ser el nostre pal de paller i, segon, donar més protagonisme als joves: lligar el nostre futur al seu, a la seva progressió.

Dos exemples pràctics d'aquest cop de timó necessari són: no consentir, com diumenge, que Peter -un jugador ben elegant- sigui reserva de Martins, ni que -hem oblidat ja la jugada que ens va fer ascendir?- en Rafelet segui a la graderia. Hi ha, tanmateix, un problema que no podem amagar: estam en mans d'un secretari tècnic i d'un entrenador de passat, ai, barralet. Crec que ambdós deuen, en conseqüència, ignorar la nostra història i la nostra manera de ser. Algú els podria explicar el que significa ideològicament l'Atlètic i recordar que la nostra època d'or -Vallespir, Taberner, Parma, Sancho...- va coincidir amb els anys que dipositàrem la nostra confiança en la joventut que vèiem progressar dia rere dia? Per aquells joves, per poder ser el que som, jo i la majoria de balearicos estaríem disposats a descendir si en fos els cas. "Más vale haber amado y haber perdido, que no haber amado nunca", diu el bolero.