La play i la realitat

Jug amb el R. Mallorca i he aconseguit guanyar la Lliga, la Copa del Rei i disputar una final de la Lliga de Campions. He fitxat Messi, Iniesta, Agüero, Cristiano Ronaldo... Tenc una plantilla compensada i equilibrada. Quin il·lusió! Som l'amo de la play. Tenc la sensació que Javier Martí Asensio dirigeix el Reial Mallorca com un nin, o un home d'edat més avançada, que juga al FIFA a la videoconsola. S'ho passa bé, fa i desfà. Fitxa, compra, ven, marca el preu de les entrades, acomiada... És clar, i parla amb els amics Gregorio Muñoz, Gori, i Gonzalo Fernández dels fitxatges més avinents per a la temporada que ve.

Javier Martí Asensio, com jo mateix mentre m'iniciava amb el videojocs, encara no coneix els millors trucs. Una vegada i una altra era derrotat, golejat pels meus rivals. Evidentment, jo encara no sabia com fer-ho per regatejar el contrari, desconeixia quina combinació de botons garanteix el gol de falta, com s'ha de fer per fer una bona rematada de cap... A poc a poc, n'he après, malgrat que vos he de confessar que quan el rival és humà -no la màquina- acostum a perdre. Però el Reial Mallorca de Javier Martí Asensio no és producte de la play, sinó real. I els treballadors no són números, sinó persones. I els doblers són reals, com els punts en joc o els contractes a pagar o cobrar. Martí Asensio, emperò, no coneix els trucs. No sap encara la combinació de botons imprescindible per guanyar. Martí Asensio juga, però si perd..., perdem tots.