“A qui estimes més?”

L'ambient previ, la pulsió entre el públic, és emocionalment poc clara, perquè aquí hi trobam mallorquins que volen que guanyi el Mallorca, però també n'hi ha d'incondicionals del Barça (oh, gran tragèdia grega, a qui estimes més, el "papà" o la "mamà"?); també hi ha blau-granes que ben segur que no estan amb els mallorquinistes i tota una sèrie d'espectadors que despleguen una ostentosa bandera espanyola, que no és l'única, ni prop fer-s'hi-, i que es posen a cantar l'himne espanyol; però aquí ningú no els mostra el "serendero", com al rei. A favor de qui estaran aquestes criatures? Del Barça, que significa "la dictadura catalanista o l'enderrocador separatisme"? Del Mallorca, que suposadament té un esperit de país que s'amaga sota la seva consciència endormiscada? Això és un misteri encara sense resolució.

Al final, quan s'ha cantat la victòria del Mallorca, he sentit algú a la ràdio que deia que, si el Barcelona hagués jugat més entonat, el Mallorca no hauria ni tocat pilota. M'ha sobtat que algú degustàs la cullerada de mel amb tant d'esmussament. De vegades és mal de fer saber guanyar. La glòria és un verí que s'ha de prendre amb petites dosis, digué Balzac, com si endavinàs el sentir d'aquest comentarista que semblava haver engolit aquest triomf del Mallorca d'un sola xarumbada.