Arribà a la banqueta del Barcelona l’estiu passat sense amb prou feines suports ni ànims i s’ha convertit en poc temps en una imatge venerada pel barcelonisme, on Pep Guardiola, el tècnic il·lustrat, ja ha entrat al saló de la fama blaugrana per la porta gran després del 2-6 que el seu equip va endossar al Reial Madrid dissabte vespre al Bernabéu. Maltractat i insultat des d’un sector del mateix barcelonisme, que des de la seva renovació el 1997 en plenes eleccions va enervar la junta, llavors presidida per Josep Lluís Núñez, i molts seguidors del club i del ja exmandatari, que veien en la figura de Guardiola tot el que no representava la cultura del veterà constructor posat des de 1978 a dirigir la primera institució esportiva de Catalunya.
Menyspreat i titllat de becari i que el Barcelona li vindira molt gran, malgrat haver estat un dels millors migcampistes de tota la seva història, Pep Guardiola ha hagut de lluitar dins la seva pròpia casa contra la indiferència que despertava i els temors que suscità el seu nomenament, després de ser destituït a final de temporada el seu antecessor, Frank Rijkaard. Els seus crítics més acèrrims van apuntar que el nomenament de Guardiola, campió de Lliga amb el Barça Atlètic l’any passat a Tercera i amb el posterior ascens a la Segona B, no era més que una maniobra de la directiva, a punt de rebre una moció de censura el juliol del 2008, per parapetar-se davant l’afició. Així mateix, pensaven que Guardiola era poc menys que un escut protector per al president, Joan Laporta, i el seu consell directiu.
Amb l’arribada de Guardiola, la direcció del conjunt barcelonista entra en una nova dimensió de la tasca en equip, la col·laboració entre diferents punts d’interès de l’entitat i el treball humil que, per norma, abans es menyspreava, com l’estudi del rival en profunditat, la implicació en l’estratègia i dotzenes de petites coses que semblaven només reservades a entitats de menys altura. Amb Guardiola, entra per la porta gran del Barcelona la humilitat i el respecte cap al treball i l’adversari. Guardiola dedica la mateixa tenacitat a preparar un partit contra el Numància que contra el Madrid o el Chelsea. I tot això regat amb la saviesa de les seves paraules, però amb el compromís de tots els seus futbolistes, a qui ha sol·licitat un mínim: la perseverança, és a dir, lluita i intensitat fins al darrer xiulet del matx.
D’un equip en declivi, Guardiola ha edificat una màquina perfecta de fer futbol i eleva aquest esport a un grau d’exquisitat sublim, plasmat dissabte vespre al Bernabéu, malgrat que repetit en més d’una ocasió durant aquesta temporada. Guardiola ha aconseguit recuperar un Henry que semblava a punt d’entrar en l’edat de jubilació; un Etoo, pitxitxi de la Lliga, que estava amb els dos peus fora de l’entitat, ha dotat Messi de les armes per ser encara més letal (rebre les pilotes més a prop de l’àrea en lloc de recollir-les al propi camp), ha incrementat les prestacions de Xavi i Iniesta, vertaderes icones de l’equip, ha confiat en un Touré excepcional i potenciat a dues perles noves del planter: Gerard Piqué i Sergio Busquets. És l’obra d’en Pep, inspirada en el millor que va projectar fa vint anys Johan Cruyff al Camp Nou, però una idea millorada. La incongruència: tanta bellesa encara no aconsegueix omplir el Camp Nou cada diumenge. Però això a en Pep el preocupa poc, perquè sap que el futbol que ell ha dissenyat va molt més allà que el soci culer vulgui ocupar el seu seient a l’estadi blaugrana.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
En Sostres aquest deu de consumir bolets al.lucinogens del Pirineu (ben catalans) abans de posar-se davant de l'ordenador: "El Barça, que és l'exèrcit de Catalunya" diu entre d'altres i abundants bestiesses. Un exèrcit format majoritariament per mercenaris estrangers que ni parlen la llengua de la "patria " que suposadament defenssen afegiria jo. En Sostres escriu els seus deliris imperials i no manquen qui, com en Joan A. Coll els escampen. I d'aqui a poc tot "l'exèrcit" i els seus seguidors a Montserrat a donar les gràcies a la Moreneta.
Permeteu-me que reprodueixi l´article de Salvador Sostres a l´Avui d´avui (ahir) diumenge: "T'imagines que la moció de censura de l'Oriol Giralt hagués prosperat? T'imagines que el president Laporta s'hagués rendit i hagués fet cas dels qui deien que no tenia credibilitat per continuar? T'imagines que ens haguéssim cregut que jugar amb la senyera a la samarreta perjudica la imatge del Barça? T'imagines que no haguéssim cregut en nosaltres mateixos, en l'aura mítica de Cruyff, en fer-ho sempre bonic, en el talent com a expressió, l'excel·lència com a ambició i la dignitat nacional com a ètica referencial? T'imagines que ens haguéssim posat pràctics com demanava el Sandro? T'imagines que haguéssim sacrificat la figura del president tal com demanava el Soriano? T'imagines que ens hagués faltat el coratge, l'amor i l'esperança? T'imagines que haguéssim renunciat a Ítaca, a Youkali, a Shangri-La? T'imagines que no haguéssim tingut clar qui eren els dolents i qui els bons? T'imagines que ens haguéssim tornat a endinsar en la tenebrosa teranyina del passat? Ahir el Barça va fer emmudir el Bernabéu, però també Espanya. Va ser una victòria però també una manera de guanyar. Van ser 3 punts però també l'explicitació d'un destí. Va ser una golejada però també la marca d'una indiscutible superioritat moral. Ahir el Barça va guanyar perquè tenim raó. Ahir el Barça, que és l'exèrcit de Catalunya, va dibuixar al cor de Madrid la nostra definició d'honor i d'orgull i què significa ser català. Ahir va comptar el talent individual però també la inspiració col·lectiva d'un equip i d'un club que duen una nació al cor i un desig molt concret i molt clar de justícia i de llibertat. Ahir Guardiola no només va dictar el seu futbol sinó que va explicar com havia estat educat pels seus pares. No va ser només futbol: va ser vida, transmissió de valors, veritat heretada, la fe dels nostres avis. Ahir, des del cel, l'Armand Carabén i el pare de Joan Laporta es miraven el partit emocionats i orgullosos del millor president que ha tingut mai el Barça. I Déu va recordar per què ens estima tant, per què ens va fer a la seva semblança."