Queda així clar que el president Mateu Alemany té molta feina per endavant per recuperar a l’afició vermella. Dimecres fou un exemple clar i llampant de les limitacions d’una afició que només es mobilitza amb els drames, tant si són per salvar la categoria com per ascendir o per aconseguir un títol. Així i tot, és just reconèixer que els poc més de 15.000 que anaren a Son Moix tingueren un comportament molt més actiu que en altres oportunitats. Alemany, en aquest sentit, es mostra en aquesta nova etapa –i crec que és just reconèixer-ho– molt més proper als aficionats. Evidentment, qualsevol tipus de comparança amb l’actitud de l’afició de l’Athletic de Bilbao i el que succeí a San Mamés és ofensiva. Es tracta, senzillament, d’aficions diferents, equips diferents, ciutats diferents... Ni millors ni pitjors... diferents. San Mamés es va omplir i el públic animà des del primer minut i fins que l’àrbitre assenyalà el camí dels vestidors.
Manzano
Gregorio Manzano ens proporcionà dimecres la primera desil·lusió de la nit copera en alinear un onze farcit de suplents. Puc arribar a entendre que donàs descans a alguns dels habituals, però hi ha futbolistes especialment importants en el Reial Mallorca que han de jugar sempre o, com a mínim, a les grans cites. I la semifinal de Copa, clar, ho era. Pens, ja us ho podeu imaginar, en Jurado i Aduriz. El migcampista, tot i la seva extrema irregularitat, és un home decisiu. I el davanter és l’home gol d’aquest equip. Però no fou aquesta l’única errada del tècnic andalús instal·lat a Valladolid i amb residència temporal a Palma.
Manzano va estar especialment desafortunat en els canvis. Substituir Mario Suárez quan era un dels futbolistes més destacats fou una equivocació. I no puc trobar cap justificació per fer entrar Scaloni en substitució de Castro quan faltaven 20 minuts per al final. I Aduriz és evident que entrà massa tard. Ara bé, una vegada dit això, també és cert que Manzano no té res a veure amb el fet que Martí no encertàs a transformar en gol el penal o que David Navarro fes una clamorosa errada que facilità el gol de Messi. Però m’agradaria saber què hauria passat si Manzano hagués alineat els millors i hagués encertat en els canvis. Ja no ho sabrem mai.
El penal
Encara una cosa més. Dimecres, una altra vegada, hi hagué alguna estirada per saber qui havia de llançar el penal. Finalment, ja ho sabeu, l’executà Pep Lluís Martí. Seria fàcil dir que fou una decisió equivocada, però no m’ho sembla. Fallà, però Martí és un dels llançadors de l’equip. En canvi, no em va agradar gens comprovar que des del primer moment no es va saber qui en seria el llançador.
Serra Ferrer
Va ser ahir, quan dinava tranquil·lament en un restaurant ben a prop de la feina, que em vaig topar Llorenç Serra Ferrer. Vull deixar clar que em consider un admirador del tècnic de sa Pobla, tot i que sempre que m’hi he de referir procur ser tan objectiu com és possible. Idò bé, m’assegurà que no ha mantingut cap contacte per formalitzar el seu retorn al Reial Mallorca. Dit això, la veritat és que fa ja anys que estic del tot convençut que, tard o d’hora, el pobler tornarà a sa Pobla. El Mallorca també és ca seva. Una altra cosa és que encara no hagi arribat el moment i que hagin de canviar algunes circumstàncies i persones perquè el retorn de Serra Ferrer al Mallorca sigui possible. Seria, en qualsevol dels casos, un excel·lent fitxatge, tant per a la banqueta com per als despatxos. Que ningú no ho dubti! N’estic ben segur.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Mentres se tenguin dos colors, la resposta de l´ afició sempre serà freda, distant, fins i tot dubitativa; i el día del Barcelona va passar aixó precisament.