Riccò bat Valverde als darrers metres

Riccò signà la seva gesta per velocitat i invertí un temps de 4 h 57.52 en els 195 quilòmetres entre Aigurande i Super Besse, amb un segon per davant de Valverde, que mostrà la seva millor cara amb les seves ferides encara sagnants, i de l’australià Cadel Evans, ambdós atents al moment decisiu.

Una etapa que s’endinsà en el massís central amb l’interès marcat als 50 darrers quilòmetres amb l’ascens a la Croix Morand (2a) i l’al·licient final a Super Besse. A les costes de la primera dificultat es desféu el trio de francesos que formà l’escapada incial. Chavanel (Cofidis) i Bichot (Agritubel) deixaren anar Vaugrenard (Française) a la recerca del cim, on arribaren amb un minut d’avantatge.

També es descompongué el pilot, que anà repartint esprinters i rodadors a cada metre del pendent. Arribà el moment de la veritat, una pujada a Super Besse que oferia un primer tram de 7,4 quilòmetres amb un 5,7 per cent de pendent i una rampa final de 1.500 metres als 10. Es produïren diferents atacs, el més significatiu el de Piepoli i Vandevelde, però el duet italo-americà sucumbí al pas del Caisse D’Epargne, enorme en el treball pel seu líder.

Feia olor d’etapa per a Valverde, lleuger en l’ascens i hàbil en la col·locació. Pereiro el conduí fins a la pugna amb els homes forts de la cursa. Amb el pilot en un pam d’asfalt, arrencà Riccò, s’endugué Valverde, però el corredor de Sassuolo, Il bisontino, féu explotar tota la força que du a dins, que és immensa, i pogué assolir un dels seus grans somnis des que era aficionat.

Premi a la qualitat, l’ambició i l’atreviment d’un corredor aposta personal del seu director, Josean Fernández Matxín, qui "s’enamorà" de Riccò quan guanyà sent aficionat la Setmana Llombarda davant de professionals. A 20 anys fou campió d’Itàlia sub’23 i el 2006 guanyà un esprint al mateix Bettini. Un any més tard conquerí els Tres Cims de Lavaredo. El que féu a Super Besse es veia venir.