El Reial Madrid patí, però guanyà

El Mallorca era un actor secundari d'aquesta pel·lícula, però des de Madrid se l'havia menyspreat massa i, tot i que finalment el conjunt blanc acabà guanyant el partit per un clar 3-1, els de Manzano demostraren que són un grup de professionals i no ho posaren fàcil al campió de la Lliga 2006-2007.

De fet, el partit començà amb una ocasió claríssima per als vermellencs als 43 segons. Va ser una bona assistència de Varela cap a Bassinas, aquest assistí per Arango, que disparà i envià la pilota al pal de la porteria de Casillas.

Tot d'una el Madrid agafà el control del partit. Tenia la pilota i el domini territorial, però no feia cap sensació de perill. En canvi, el Mallorca estava molt ben col·locat damunt el terreny de joc i esperava a llançar contracops ràpids i verticals.

En un d'aquests, conduït per Arango, el veneçolà va fer una perfecta assistència per Varela i aquest encarà totsol Casillas i marcà amb un xut potent i col·locat. El Bernabéu emmudí. El Madrid entrà en crisi de seguretat i de joc... i el Barça era líder provisional.

Damunt l'herba es veia un Mallorca molt sòlid, molt còmode, que practicava un futbol molt pràctic. El Madrid semblava encarcarat per la pressió, es movia molt lent i era un equip desdibuixat i xapat entre defensors i atacants. No disposà d'una sola ocasió de gol durant la primera meitat. L'oportunitat més clara va ser una assistència de Raúl per Van Nistelrooy que l'holandès no encertà a rematar.

La segona part començà amb el mateix panorama, però el partit s'anà tenyint de blanc a mesura que passaven els minuts. Al minut 54, Varela, amb una jugada calcada de la del gol, tengué a les seves botes la possiblitat de marcar el segon gol, que possiblement hauria canviat el destí del campionat de Lliga, però en aquesta ocasió la seva rematada sortí fora fregant el pal de la porteria madridista.

A partir d'aquí el Madrid, sense fer res de l'altre món s'anà autosuggestionant i remuntà el matx. Al minut 56 una falta botada per Beckham acabà al pal de la porteria de Moyà. En el minut 67 una jugada entre Higuaín i Reyes (dos jugadors que no sortiren a l'onze titular i que resultaren determinants) acabà amb gol de l'espanyol. En el minut 73 Robinho féu un gran tret que rebutjà Moyà. En el minut 79 el de Binissalem no tengué tanta sort i una rematada amb el cap de Diarra acabà en gol després que la pilota rebotàs en Bassinas i en el propi porter mallorquinista.

El Bernabéu havia passat de la depressió a l'eufòria i la graderia era una autèntica festa. A la gespa el Mallorca resistia amb dignitat, però el Madrid resultava una maquinària imparable. En el minut 82, una altra vegada la societat Higuaín-Reyes fabricava el tercer gol madridista. El Mallorca queia amb el cap ben alt i la consciència tranquil·la. Madrid esdevenia una festa per celebrar la trentena Lliga de la Història del club blanc. Probablement una de les lligues que ha patit més i que li ha costat més pena guanyar.