Aigua, aigua i aigua

Mallorca és conservadora, terra de futbol i ben espanyolista. La realitat és com és. S'hi veieren mil i una banderetes espanyoles i els crits d'ànim foren constants, però el gol que havia d'obrir el camí cap a l'Eurocopa no arribava. La Federació de Futbol de les Illes Balears, el Govern i l'Ajuntament de Palma encertaren en intentar convertir el partit en una gran festa del futbol d'aquesta terra. Bestard convidà a la llotja presidencial la totalitat de la seva junta directiva i els presidents dels 20 clubs del grup balear de Tercera Divisió. Cort convidà a tribuna els presidents de tots els clubs de Palma i la Federació va fer el mateix amb els de la Part Forana. La grada, tot i l'aigua, continuava animant. Espanya dominava, atacava, però el gol no arribava. El porter d'Islàndia, de nom Arason, era ja un heroi, però els aficionats continuaven patint a la grada. «Oe, oe, oe», però el resultat inicial semblava una condemna definitiva. El típic «A por ellos» també es pogué escoltar. Islàndia es mantenia tancada a la seva pròpia parcel·la, havia renunciat quasi definitivament a aproximar-se a la porteria de Casillas, però el gol del triomf continuava sense arribar. L'àrbitre anul·là un gol a Silva per falta al porter i el públic protestà. Faltava ja menys d'un quart d'hora per arribar al final els noranta minuts quan Andrés Iniesta, a la fi, aconseguí marcar. Els suplents s'abraçaren a Aragonés, les banderetes ompliren Son Moix, el públic ho celebrà fent l'ona... Espanya havia aconseguit un triomf vital, que manté amb opcions el combinat d'Aragonés. I arribà el final. L'àrbitre assenyalà el camí dels vestidors i el públic, dret i xop de dalt a baix, reté una sonora ovació als futbolistes. Espanya havia guanyat en el seu primer partit oficial a Mallorca. L'afició havia complit i l'aigua caiguda durant la jornada era una anècdota.