La cara i la creu de l'atac

I és que, a Maxi López, se li ha esgotat el crèdit. Titular en cinc dels sis partits jugats fins ara, el davanter cedit pel FC Barcelona només ha fet un gol, transformat a més amb una important dosi de sort, i mai no ha estat capaç de trencar la línia defensiva rival. El seu futbol només va ser brillant durant el segon temps del partit contra el Recreativo, a la primera jornada de Lliga, i des d'aleshores no ha demostrat res del que, se suposa, el va fer arribar al conjunt blaugrana. Ara, Gregorio Manzano haurà de decidir entre donar-li l'enèsima opotrunitat o bé deixar que Víctor Casadesús o Diego Tristán siguin els resopnsables de comandar l'atac vermellenc.

Però si Maxi López és la creu en aquest inici de Campionat, Juan Arango ha representat la cara. El veneçolà continua fidel al seu estil, intermitent i irregular, però ha marcat dos gols i ha demostrat que és la referència inevitable en l'atac vermellenc. A més de la seva efectivitat, gairebé tots els gols de l'exjugador de Caracas, Monterrey, Pachuca i Puebla de Mèxic són autèntiques obers d'art. Si en el gol que va anotar davant el Recreativo de Huelva va caçar un xut inapel·lable a mitja alçada, davant el Llevant va fer el mateix amb una pilota ajustada al pal dret de Molina. En ambdós casos, Arango va utilitzar la seva cama esquerra amb una mestria pròpia dels més grans. Els qui posaven en dubte la conveniència de renovar el seu contracte, hauran de deixar de dubtar-ho aviat: el veneçolà Juan Arango és el millor futbolista d'aquest Reial Mallorca i l'home més desquilibrant d'un atac que, poc a poc, comença a funcionar.