De l'hort familiar als Camps Elisis

La paradoxa conduirà el nou rei del Tour del pòdium al quiròfan, ja que en els pròxims mesos haurà d'operar-se d'un maluc, on se li col·locarà una pròtesi. Serà una altra barrera en la vida de Landis, un altre obstacle que tractarà de superar per tornar a assaborir el dolç sabor de la millor cursa del món. Landis va viure fins als 20 anys en una granja familiar i el seu pare, les seves quatre germanes i ell van ser educats en la religió menonita. Tenien una granja d'animals i un hort per sobreviure, i el seu pare era conductor del camió que transportava materials per a la comunitat.

La mare s'ocupava dels fills, s'aixecava molt prest i feia les coses de la casa. Els menonites rebutgen la influència del món modern. «No teníem televisió, ni ràdio, ni ordinador, totes aquelles coses que avui tenen tots els al·lots. És una vida simple i tranquil·la. La idea és la de ser feliç ocupant-se els uns dels altres», explica el corredor de Lancaster.

Als 20 anys Landis va haver de prendre la primera gran decisió de la seva vida: trencar amb el vincle familiar «per viure una vida diferent», un fet que no recorda com una cosa fàcil ni agradable. «Vaig decidir viure una vida diferent. La meva família sempre va ser molt bona amb mi, per això no en dic res dolent. La meva sortida no va ser fàcil, perquè es trencava un llaç de dependència molt fort», recorda.

Els seus pares no van entendre la seva marxa i durant anys les relacions van ser difícils, i això el va obligar a realitzar un gran esforç personal per tractar d'assumir la situació. «Vaig pensar que m'havia equivocat i que no havia estat honest amb la meva família. Ara les coses van millor i això em permet viure més tranquil i feliç», diu.

Actualment, Landis visita Lancaster una vegada a l'any i passa amb la seva família un parell de setmanes, «allà, enmig del no res», on tots, segons el ciclista, viuen molt feliços. «El 2003 els meus pares van venir a veure'm a Califòrnia. Era la primera vegada que pujaven a un avió. Al Tour no han vingut mai a veure'm, no són tan joves, és una aventura massa forta per ells», comenta.

La seva experiència dins del món menonita ha estat aprofitada per Landis per guanyar el Tour de França. Com més enfonsat i deprimit estava després de l'etapa de La Toussuire, quan va ser «humiliat» pels seus rivals, que el van obligar a perdre 8 minuts i gairebé el Tour, l'americà es va transformar en un remolí d'ira que havia de passar comptes pendents, amb si mateix i amb l'esport que adora. «Tenc una base sòlida de la vida. Els meus pares han treballat dur en l'educació dels seus fills i em sembla un bon model», diu amb orgull. De caràcter oposat al seu compatriota Lance Armstrong -«era una estrella», diu del texà-, Landis aposta per la via de la modèstia sense oblidar el seu passat.