El soci més antic

Joan Morey no té calaixos plens de retalls de premsa parlant dels èxits esportius assolits en la història del Club, tot i que afirma que «després de la família el que més m'estim és el Mallorca». Tampoc és un home de dates i alineacions, encara que en el seu onze ideal recuperaria «Etoo, Ezaqui Badou i Domínguez». Per a Morey les seves vivències i els sentiments que corren en paral·lel a la trajectòria del Mallorca són ara el seu més valuós record. Conserva, emperò, una camiseta signada per Roa amb motiu del seu aniversari i l'escut d'or del Club que les penyes mallorquinistes li van lliurar el 2002 a Alcúdia per reconèixer la seva fidelitat envers els colors del Mallorca.

Una fidelitat que començà l'any 1941. «Me vaig fer soci quan tenia 12 anys -en té 67- i vaig venir a Palma a casa d'uns familiars que tenien un hotel». Morey recorda ara amb nostàlgia els temps en què l'antiga seu del Club -actual C&A- es posava fins a la bandera «per conèixer els ressultats de la jornada, assistir a les tertúlies que s'organitzaven i celebrar les victòries de l'equip».

Fidel als partits de casa, el soci no ha estat un assidu als desplaçaments perquè «patesc molt». Tal vegada per aquest motiu recorda amb especial emoció dues fites importants per al mallorquinisme en les quals sí que hi va ser present. La primera, a Elx, «quan guanyàrem la Copa del Rei». Si aquest dia el recorda com un dels «millors de la meva vida», no menys important fou quan l'equip vermellenc signà el seu ascens al Bernabeu, en un partit que l'enfrontà amb el Castella. «Aquell dia estava amb un dels directius del club, Miquel Bauçà, i quan acabà el partit ens vàrem abraçar i vàrem plorar», reconeix. Joan Morey parla amb total sinceritat quan diu que «he plorat pel Mallorca d'alegria i de tristesa».

Entre els episodis amargs és clar que hi són els moments dels descensos. «És sempre un motiu de disgut perquè tu dus els colors dedins i és una ferida que fa mal en aquest sentiment». El soci recorda també amb pesar el període de la presidència de Guillem Ginard, «amb l'equip a segona B, el club pràcticament a la bancarrota i a punt de desaparèixer i uns jugadors que ni tan sols cobraven. De fet vaig tenir-ne algun menjant a ca meva», relata.

Després arribà l'era Contestí i «el Mallorca tornà a resorgir amb força fins al punt de tornar a primera».

Però malgrat els nombrosos entrebancs que han envoltat el club mallorquinista en la seva història, «mai se m'ha passat pel cap deixar de ser soci. Per un club passen els jugadors, canvien els presidents i els entrenadors, però el Mallorca i el sentiment vermellenc sempre resta i està per damunt tot», afirma.

Amb aquesta actitud és lògic que Morey vegi amb optimisme la situació actual de l'equip de Manzano. «És normal que el Mallorca ens faci patir, però segur que ens salvarem». Per a Morey la marxa de Cúper, l'optimisme de Grande -amb el qui va treballar- i els bons fitxatges d'hivern són una garantia per a la permanència.