El ciclista belga Tom Boonen va posar fi al regnat espanyol al pòdium dels campionats del món de fons en carretera en imposar-se en un esprint de força a l'espanyol Alejandro Valverde i al francès Anthony Geslin, revelació del mundial.
Boonen recupera per al seu país els llorers dels mundials, ja que des de 1996, a la ciutat suïssa de Lugano, cap belga no pujava a la part més alta del podi dels campionats. En aquella ocasió ho va fer Johan Museeuw.
La victòria no és cap sorpresa. És un dels grans classicòmans del moment i la nova esperança del ciclisme belga, com també ho és l'espanyol Alejandro Valverde, que va estar a un pèl de continuar la ratxa dels espanyols al pòdium dels mundials.
Els espanyols defensaven el títol dels dos darrers anys amb Igor Astarloa (Hamilton 03, on Valverde va ser plata) i l'any passat amb Óscar Freire (Veorana 04) i gran absent en els campionats a causa d'una lesió que arrossega des de principi de temporada.
Boonen va invertir en els 273 quilòmetres, 13 voltes en un circuit de 21 quilòmetres, 6 hores, 26 minuts i 10 segons, el mateix temps que els seus acompanyants al pòdium Valverde i Geslin. En el moment clau van donar de roda a il·lustres com l'italià Paolo Bettini, molt actiu a la part final, però que pagà cara la seva gosadia, tal com succeí al kazakhstanès Alexander Vinokourov.
La correguda va començar com és habitual en una gran clàssica. Molts atacs des del principi; corredors desconeguts que van aprofitar l'oportunitat per acaparar el protagonisme. En aquesta ocasió se'l van endur el búlgar Krasimir Vasilev i el kazakhstanès Dmitry Muravyev.
Vasilev va ser qui va trencar la cursa i Muravyev l'aventurer del dia. Va estar escapat de la volta tres a la desena, prop de 150 quilòmetres, i durant molt temps va tenir com a companys d'aventura Vasilev, el nord-americà Saul Raisin i el colombià Juan Carlos López Martín.
Van arribar a tenir fins i tot més de deu minuts d'avantatge, però quan arribà l'hora de la veritat, a la meitat de les tretze voltes, a causa del treball principalment dels espanyols, les il·lusions de Muravyev i companyia arribaren a la seva fi, quan encara faltaven uns seixanta quilòmetres per a la conclusió.
A la part final, en faltar tres voltes, els equips forts van començar a descobrir les seves cartes. La primera a fer-ho va ser la selecció espanyola amb Óscar Peireiro. Una fuetada que va trencar el pilot principal, ja que al capdavant quedaven deu corredors.
Com és habitual a les darreres voltes, en aquest cas a les dues últimes, quan la correguda entrava en la seva fase decisiva, varen ser els espanyols els primers que descobriren les seves cartes amb un atac d'Óscar Pereiro, que se'n va anar amb un grup de deu corredores entre els quals també hi havia els espanyols Martín Perdiguero i Valverde.
Aquest tall va servir per tensar la disputa, ja que també hi era l'italià Paolo Bettini, un dels favorits per trencar la mala ratxa dels italians en la prova reina dels mundials, ja que des de l'any 2002, des del Mundial disputat a la ciutat belga de Zolder, amb Mario Cipollini, no guanyen aquesta competició.
Va ser un final de vertigen a causa de les nombroses alternatives al capdavant, ja que encara que Espanya va tractar de trencar la correguda, no ho va tenir gens fàcil, perquè els seus més directes rivals reaccionaren.
Els espanyols van endurir la prova a la seva part final, però alguns candidats a la camiseta de l'arc de Sant Martí no perdien roda i d'altres, com va ser el cas de l'italià Alessandro Petacchi i l'australià Robbie McEwen, tenien bastants problemes per seguir el ritme.
Bettini, que va fer la impressió d'anar per lliure, ho intentà en diverses ocasions, però sense èxit.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.