Tenim un sopar pendent en un japonès

Era dilluns i la gent tornava a la feina després d'un cap de setmana durant el qual el centre financer de la ciutat quedà absolutament desert. És curiós veure que quasi tothom vesteix igual. Aquí és gairebé normal a les empreses que els homes duguin vestit obscur i corbata i les dones vagin de negre. L'hora del passeig va coincidir amb el temps que tenen per dinar i, a diferència del que feim a Espanya, ells dinen de qualsevol cosa de menjar ràpid, ja que fan jornada intensiva.

Se'ls pot veure als portals i parcs públics amb la carmanyola que han duit de ca seva o amb el que han comprat a qualsevol dels molts restaurants de menjar ràpid que hi ha. A les dues ja era al club, on vaig dinar i em vaig preparar per veure el partit. Mitja hora abans em vaig topar amb els pares d'en Rafel, que em varen donar el passi corresponent -tot un privilegi per a mi- per estar a la llotja que l'organització disposa per als entrenadors i familiars dels jugadors.

A un cap de la pista, eteam de Hewitt, i a l'altre, el nostre. També s'afegiren a veure el partit amb nosaltres els capitans de Copa Davis, Arrese, Perlas i Avendaño, i els tennistes Feliciano López, Maria Antonia Sánchez i Albert Costa. Vàrem patir nervis, però també molta de calor. El sol ens pegava de ple, però gairebé no ens n'adonàrem. L'espectacle que oferia en Rafelet ens ho féu oblidar.

Acabat el matx, i després del protocol establert per la ITF -rodes de premsa, controls antidopatge...-, en Rafel em va convidar a sopar. Teníem pendent anar a un japonès i anàrem al mateix on sopàrem fa un any, després d'haver perdut també amb Hewitt. Hem quedat per tornar-hi l'any que ve, però si és possible per celebrar la classificació per a quarts de final. Ara em queda el drama d'estar 22 hores dins un avió.

És el meu darrer vespre a Melbourne i he decidit tornar a l'hotel a peu. He d'estirar les cames, perquè em queden moltes hores d'anar arrufat, però crec que ha valgut la pena. Em sent un privilegiat.