El 2004, un any de gestes esportives

En primer lloc hi apareix el ciclista texà, encarregat de trencar el malefici de les cinc victòries en el Tour de França l'any que aquesta prova complia 101 anys d'història. Ja queden enrere els rècords de Jacques Anquetil, Eddy Merckx, Miguel Indurain, Greg Lemond o Bernard Hinault, sempre considerats els millors d'aquest esport.

Armstrong va repetir la mateixa història que el 1999, 2000, 2001, 2002 i 2003, per trencar el mite del «club dels cinc». En aquesta edició, l'americà del conjunt US Postal no va tenir necessitat de mostrar-se poderós. Els seus rivals més directes -Ullrich, Mayo o Hamilton- defalliren i només el germànic aguantà, si bé demostrà que no està a l'altura del nord-americà i quedà fins i tot fora del podi.

L'italià Ivan Basso i l'alemany Andreas Kloeden foren els seus acompanyants als Camps Elisis. El 2005 podria ser l'any que Lance Armstrong abandoni la seva cursa favorita per centrar-se en altres objectius. El marroquí Hicham El Guerruj també s'ha convertit en un dels millors gràcies als seus dos ors a Atenes, que el consagraren com el millor corredor de mig fons de la història i li permeteren enterrar la seva maledicció en les participacions olímpiques.

Per la seva banda, el nedador americà Michael Phelps va ser un dels grans protagonistes dels Jocs d'Atenes, ja que va aconseguir una increïble gesta a Atenes 2004 amb un total de vuit medalles olímpiques, sis d'or, només una menys que el seu compatriota Mark Spitz a Munic.

Quant aDottore Valentino Rossi, ha demostrat que és un d'aquells esportistes nascuts només per triomfar, i no tan sols per la seva qualitat a l'hora de pilotar una moto de competició, sinó també pel seu carisma fora de les pistes. El seu sisè títol mundial és el quart que obté de Moto GP.

Finalment, les pistes de tennis foren testimoni de l'increïbre domini d'un suís de 23 anomenat Roger Federer, que s'adjudicà tres grans torneigs (Austràlia, Wimbledon i US Open), una fita només aconseguida pel suec Mats Wilander l'any 1988. A més, s'hi ha d'afegir el Màsters de Houston, tretze títols de manera consecutiva, un 92,5 per cent de victòries i només sis derrotes (Albert Costa i Rafel Nadal es troben entre els privilegiats).