Tercera final en cinc anys de l'Armada

L'equip espanyol viurà la seva primera final davant un equip que no sigui Austràlia, ja que el rival en aquesta ocasió és Estats Units, país amb més ensaladeres en el seu palmarès, però al qual se li resisteix la victòria des de 1995. Serà la tercera final en els darrers cinc anys d'un equip espanyol, que anteriorment només s'havia deixat veure de manera esporàdica en la lluita per la Davis, la competició més prestigiosa per equips.

La seva primera aparició en una final tingué lloc el 1965 davant Austràlia a Sydney. Repetí visita a les Antilles dos anys després. En ambdues ocasions, l'equip espanyol, liderat per Manolo Santana, presentà poca resistència en un moment en què el format de la competició afavoria els interessos del darrer campió.

Hagué d'esperar fins l'any 2000 per disputar una nova final. Pel camí quedaren generacions com les d'Emilio Sánchez Vicario, Sergi Bruguera o la del professional Gimeno. Fou en aquell any quan el pes de l'Armada Invencible adquirí més esplendor. Espanya es venjava davant Austràlia. De la mà de Juan Carlos Ferrero i de la màgia del Sant Jordi aconseguia el seu primer títol.

Tres temporades més tard Espanya repetí final. Novament Austràlia es creuà en el seu camí i els 'aussies' s'imposaren sobre una pista de gespa. Lleyton Hewitt i Mark Philippoussis s'encarregaren de dinamitar les opcions espanyoles que, malgrat tot, han vist 12 mesos després créixer l'esperança, i per això rebran com a locals els Estats Units.

Tanmateix les estadístiques són més aviat inquietants, ja que de les deu darreres finals de la Copa Davis l'equip visitant s'endugué la victòria en set ocasions.

Només Espanya a Barcelona l'any 2000 davant Austràlia, Suècia el 1997 davant els Estats Units i Austràlia l'any passat davant Espanya aconseguiren fer valer la seva condició de local, mentre que Rússia, el 1994 i 1995; a l'igual que França, en el 99 i 2002; Suècia, en el 96; Itàlia, en el 98, i Austràlia, en el 2001, veieren com s'escapava el títol del seu feu.