Miserable empat d'Espanya a Lituània

Espanya no pogué aconseguir més que un gris empat sense gols davant Lituània, un rival menor que posà en evidència la falta de confiança de la selecció de Luis Aragonés, convertida en un equip que, a l'espera d'èpoques millors, es conforma a no perdre.

En un partit tan aspre com s'esperava, la selecció espanyola no tan sols no va saber superar les condicions adverses, sinó que en cap moment no va fer sensació de poder imposar la seva jerarquia.

Amb moltes precaucions, el conjunt espanyol oferí una primera part xereca. Fou un equip trist, que deixà que Lituània agafàs coratge, tot i ser una selecció limitada que començà defensant amb cert ordre la seva porteria i que, abans del descans, havia abandonat ja els seus temors.

Aragonés cercà seguretat defensiva. Volgué tenir la pilota, amb David Albelda, Rubén Baraja i Xavi, al centre del camp, i envià Raúl a lluitar en solitari a l'àrea contrària, però en el moment de la veritat Espanya no sabé rendibilitzar el control del joc, quan el va tenir, i tampoc no evità que el rival creàs les millors ocasions de gol.

Sense arribada, només la irrupció per l'esquerra de Luque aportà frescor a un equip espanyol que no inquietà la porteria lituana i que just hi xutà en una ocasió. Sense cap altre argument que el jove Edgaras Cesnauskis per l'esquera, on ni Víctor Sánchez ni Míchel Salgado no el pogueren frenar, Lituània tingué un grapat de bones ocasions per aconseguir avantatge.

Malgrat que l'inici del segon temps oferís a Luque l'oportunitat de xutar, sense encert, en quatre ocasions consecutives, la selecció espanyola no arribà a tenir el control i el partit quedà convertit en un joc d'atzar.

Lituània mantingué l'esperança de marcar, a pesar d'atacar com va defensar, amb més voluntat que tècnica.

Espanya canvià el rumb. Aragonés fou enviant progressivament al camp tot el seu arsenal. Primer Raúl Tamudo, després Reytes i, finalment, Fernando Torres.

La selecció espanyola, que havia començat amb un punta -Raúl-, acabà amb quatre atacants i amb Albelda devora la defensa per ajudar Salgado, Puyol i Marchena.

Lluny de crear perill, el conjunt espanyol es va veure angoixat en alguna ocasió i acabà firmant un trist empat, que no evità una falta executada per Xavi ja en temps de descompte.