Elena Gómez vol tornar a desafiar el tradicional domini de l'est

Després que fa quatre anys la ja retirada Esther Moya quedàs a les portes del podi olímpic en aqueix mateix aparell -fou quarta, a dotze mil·lèsimes de la tercera-, Elena Gómez, de tan sols 18 anys, està en condicions òptimes d'aconseguir la primera medalla de la gimnàstica artística femenina en uns jocs i la segona absoluta, després de l'or de Gervasi Deferr a Sydney.

Concentrada amb l'equip estatal a Madrid des dels 14 anys, Gómez trasllada com un calc als seus exercicis les principals característiques del seu caràcter: dolçor i seguretat en si mateixa. La seva passió per la gimnàstica i la seva confiança en el que fa la du a llevar importància a les seves set hores diàries d'entrenament i al règim disciplinari que suposa l'esport d'alta competició.

Habituada a la fama des que es va proclamar campiona del món en terra al 2002, conserva la seva timidesa però s'altera visiblement quan algú suggereix que les gimnastes passen fam o no tenen un desenvolupament físic normal. La manacorina assegura que menja de tot, que no fa sacrificis dignes de mencionar i que, per constitució familiar, si no fos gimnasta pesaria els mateixos 38 quilograms i 146 centímetres que llueix ara.

L'any passat ratificà la seva pertinença a l'elit mundial amb una medalla de bronze als Mundials d'Anaheim. L'or en terra fou per a la sorprenent brasilera Daiane Dos Santos, que, amb russes i romaneses, tornarà a ser la seva principal rival en els Jocs d'Atenes. Elena Gómez fou, a més, cinquena en el concurs complet, una classificació excepcional que, si es repeteix a Grècia, suposaria la millor actuació de la gimnàstica espanyola en els Jocs.